Ja ens han confirmat que passarem el Sant Jordi confinats a casa. Dic confirmat perquè ja des de fa bastants dies tothom amb qui parlaves creia que, d'això de sortir al carrer res de res, almenys, fins al maig. Que les escoles, anant molt bé, fins al juny si és que no ja, directament, a setembre. És cert que tothom opina i, en molts casos, sense tenir la més remota idea del tema. Però la meva pregunta és: si tothom tenia clar que 15 dies d'estat d'alarma eren insuficients, no es podia haver planificat amb termes més realistes?
És obvi que la gestió d'una crisi d'aquestes característiques és molt complexa. Es fan paral·lelismes amb altres països, que si Corea del Sud, que si la Xina, Alemanya... és possible que les circumstàncies, capacitats i antecedents de cadascun dels països donin pistes del perquè han reaccionat d'una manera o una altra. La gran decepció està essent, malauradament, la Unió Europea. Pels que creiem fermament en el projecte comunitari perquè el considerem necessari en tots els sentits, és desoladora la discòrdia permanent per prendre un acord sobre una crisi que s'ha estès i afecta a tot el continent. Si no es posen d'acord amb això, la gestió dels refugiats o la unificació fiscal, ja serà una llunyana quimera.
Ara bé, una de les coses que crec haurem après d'aquesta pandèmia és la importància de tenir bons gestors als governs. Posar en valor el rigor, la capacitat de saber-te envoltar d'experts però, a la vegada, tenir una visió global del país, del teixit empresarial, dels autònoms, des dels nens fins la gent gran, des de les grans ciutats i fins als pobles més petits, les dificultats dels desafavorits, etc. I tot plegat amb decisió i lideratge per prendre decisions dures i valentes però a la vegada actuar amb empatia i generar seguretat als ciutadans. Reconec que no és senzill trobar aquesta quadratura del cercle però el discurs, de tan sols un minut i mig, del primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, era exactament això.
Tanmateix ja arribarà el temps de fer balanç de tot plegat. No obstant això, el panorama dels propers mesos en l'economia no és gaire esperançador i calen respostes decidides per mitigar-ho. Això ja ho sabem i fa la sensació que les mesures adoptades es queden curtes.
Quan tot acabi canviaran moltes coses. Ja s'està debatent en webinars, debats a YouTube i articles varis. No canviarà tot ni possiblement vindrà un nou món però s'intueix que canviaran coses. Però com la inscripció que tenia Montaigne a la seva biblioteca: Que sais-je?
Després d'aquest sotrac, de ben segur que no ens serà indiferent la manca de recursos en innovació, recerca i desenvolupament o de si hem de pagar millor als professionals sanitaris. Els (forçats) nous hàbits potser ens demostraran que el teletreball definitivament es pot implantar amb normalitat a les empreses fent un pas més a la conciliació familiar i a la igualtat de gènere o bé constatar que és ecològicament més sostenible racionalitzar la nostra mobilitat. No ho sé.
Històricament, de les crisis més fortes n'han nascut grans oportunitats. I d'oportunitats n'hi hauran moltes i de noves. Només caldrà confiança i una aposta decidida dels governs de mirar el futur -potser- de forma més accelerada del que s'esperava i estava planificat. Com deia la cançó de Dylan, « the times they are a changin'»... esperançadament per bé.
