Corre un mosso d'esquadra per les xarxes, Donaire és la seva gràcia, que es dedica a fer crides a la revolució, sempre des de caseta, que és com es fan les revolucions a Catalunya. Es dedica també a assenyalar periodistes com Ramon de España, Xavier Sardà i a mi mateix, acusant-nos de «catalanòfobs» i d'«homòfobs», i això només perquè a ell li agraden Catalunya i els homes, no sé si per aquest ordre o invers, i no suporta que hi hagi periodistes que el critiquin. En De España i en Sardà han fet més per la cultura catalana i per Catalunya aquest matí en llevar-se i anar pixar, que aquest pobre mosso faria en quinze vides, vist que aquesta que viu ara la dedica a passejar parlant-li a un pal de selfie, com els guillats de sitcom que parlen a la seva marioneta. Pel que fa a mi, que espero no haver fet mai res de bo ni per Catalunya ni per la seva cultura, els motius de criticar el tal Donaire no són l'homofòbia i la catalanofòbia que no pateixo, sinó l'stultofòbia que tinc de naixement i m'impedeix aguantar els idiotes.

No ha de ser bo per a l'autoestima que et tinguin per neci, pallasso, estúpid i figaflor, és millor pensar que tot, tot, t'ho duen perquè ets gai. L'únic homòfob és ell, que intenta camuflar totes les seves misèries darrere l'homosexualitat. No passaria de ser un friki més dels que el llacisme ens regala generosament -alguns acaben publicant llibres- si no fos que du placa i pistola, i jo abans li deixaria una arma a un mico borratxo.

No li falta raó a en De España quan, referint-se a aquest element, escriu que una cosa és ser homosexual i l'altra és fer el paper de maricona histèrica de les revistes del Paral·lel. I això que representar aquest paper vestint uniforme dels mossos, seria una gran troballa que firmaria el mateix Colsada perquè desfilés al costat de les seves «alegres chicas», seria la primera vedet amb pal de selfie de la història. Sortir a somicar en públic com una nena púber, cada cop que algú li canta les quaranta, fa vergonya aliena. Me l'imagino plorant a la falda de la mamà: «Es fiquen amb mi i la gent no valora les meves postures sexis a Instagram, snif, són tots uns homòfobs» i tot seguit corre a buscar algun pamflet digital dels que viuen de subvencions, perquè li publiqui quatre ratlles dignes d'un «querido diario» de la nena impúber que porta a dins, però que fan peneta en un servidor de la llei.

Potser el pobre noi es refereix a mi tan sovint perquè m'està tirant els trastos, no sé, un ja ha perdut el costum de lligar i no està al cas de les noves tendències. Si és així, aprofito per comunicar-li que estalviï esforços. A mi m'agraden les senyores, però si m'agradessin els homes, m'agradarien els de debò, no pas les fleumes ploramiques. Com a senyora no m'agrada, perquè no ho és prou, i com a home, exactament el mateix. Es troba en una situació intermèdia que dificulta la nostra relació.

Gemegar i plorar com una adolescent cada cop que algun periodista el critica, no deixa en gaire bon lloc la policia catalana. Tant és, això pels comandaments dels Mossos no té importància. Si un agent diu «la república no existeix, idiota», és fregit a expedients, però si un altre insulta en públic professionals de la informació i la premsa en general, es mira cap a un altre costat. Millor dit, es mira si du a la solapa el corresponent llacet groc, que a Catalunya atorga patent de cors.