Cartes

Isabel Marín Cintado figueres

No soc gaire d'escriure coses per aquest mitjà. Bé, de fet no soc gaire d'escriure, però aquest cop vull fer una excepció per, des d'aquí, traslladar tot el nostre reconeixement i agraïment a la gran tasca humana que els responsables i treballadors/es de la residència Les Forques de Vilafant estan portant a terme durant tots aquests difícils dies.

No tan sols varen tenir l'encert de prendre mesures de confinament i protecció, fins i tot abans que les autoritats actuessin, decisió que s'ha traduït en el fet que no hi hagi hagut cap cas de infecció al centre, mesures que van portant a terme i que adeqüen a cada moment, sinó que, a més, han tingut la suficient sensibilitat amb els familiars dels residents tot iniciant un canal de comunicació vía WhatsApp des d'on ens tenen al corrent de tot el que fan i contacte ­virtual amb els nostres éssers estimats.

No hi ha paraules per agrair tot el que estan fent malgrat la mancança de mitjans que pateixen i que superen amb esforç i estimació a la feina que fan i als interns.

Sempre recordarem el que feu.

Desitjar des d'aquí que tot aquest malson acabi ben aviat i no tan sols poguem fer una abraçada als nostres familiars sinó, a més, una de ben forta a tots/es i cadascun/a dels que amb el vostre esforç i dedicació diaris feu possible aquest miracle.

Gràcies, moltes gràcies.

A la senyora

Maria Salip

quim torra girona

A la seva carta inserida al Diari el dia 9 d'abril d'enguany fa una pregunta a l'Ajuntament de Girona, que crec que no necessita resposta per part dels que manen a la ciutat. Jo, humilment n'hi donaré una no possible, sinó segura. Tot el que fa olor a Espanya i en aquest cas a l'UME (Unitat militar d'Excèrcit) els «rellisca», lògic, senyora. Ells i un bon nombre de fidels seguidors del meu «tocayo» Quim Torra no se senten espanyols. Li explicaré breument una petita anècdota viscuda per la meva persona: vaig anar a votar, ja no recordo a quines eleccions, i en demanar-me que els digués el meu DNI, vaig dir-lo amb l'acabament de la lletra, que és la E, afegint «E, d'Espa­nya». Se'm va corregir immediatament: «No, la E d'elefant». En castellà se sol dir «apaga y vámonos», o si vol com va deixar escrit Josep Pla, abans de morir: «No hi ha res a fer». Salut! Ànims, que falta ens fan, i «quédate en casa».

Els àngels de l'hospital Josep Trueta

Esposa i Família de Miquel Ullastres banyoles

Qui diu que els àngels no existeixen? A l'hospital Josep Trueta de Girona n'hi ha molts.

El meu marit, Miquel, va estar ingressat, molt greu, perquè es va contaminar pel «bitxo» coronat. Vull destacar la bona atenció que va rebre, tant dels metges, infermeres i auxiliars com de totes i cada una de les persones que integren l'hospital, la seva professionalitat i la seva sensibilitat, també, immillorables.

Amb aquesta carta vull donar fe i el testimoni del bon tracte humà rebut cap al meu marit, en Miquel, i com a conseqüència cap a nosaltres, els seus familiars, que ho sentíem així des de la distància i la impotència en estar confinats a casa.

Dia a dia confiàvem que se'n sortiria. Tot el que es podia fer, per en Miquel, donades les circumstàncies i amb les mancances que pateixen als hospitals, es va poder remuntar, finalment, des del Trueta i un cop més estabilitzat, varen decidir de traslladar-lo cap a la Clínica Salus Infirmórum de Banyoles, a la planta pal·liativa, una clínica que ja té una bona referència, i pel bé del malalt i dels familiars més propers.

Vull donar les gràcies, d'aquesta manera, a totes i cada una de les persones que han intervingut en aquest procés de malaltia del meu marit Miquel, i que tan bé han vetllat per la seva salut i confort tot i que ells són qui, també, es juguen la seva vida cada dia per poder salvar la de tots els malalts i la vida del meu marit, Miquel.

Gràcies, gràcies de tot cor a tots i cada un dels àngels del Trueta!

11 d'abril: Dia Mundial del Parkinson

Antònia Escalé i Castany Associació Catalana Parkinson Blanes i Comarca La Selva (ACAPBLANES)

Tot i que enguany és diferent per la situació que estem vivint, no ens passa per alt aquesta diada. Pels motius que tots coneixem a l'Associació Catalana Parkinson Blanes ens hem vist obligats a ajornar tots els actes amb motiu del Dia Mundial del Parkinson, que com sempre eren durant el mes d'abril. Intentarem celebrar-los més endavant.

Per les persones afectades per malalties com el Parkinson aquesta aturada forçada deguda al necessari confinament fa que la seva salut se'n ressenti. Per les associacions sense ànim de lucre que oferim suport a aquest col·lectiu, com l'Associació Catalana Parkinson Blanes, la situació econòmica resultant del confinament està quedant molt minvada. Ara és quan surt la pregunta: i després, què? Tenim clar que si no és per causa de força major seguirem endavant. Les administracions haurien de ser coneixedores de la situació d'aquestes entitats, que fan la seva tasca gràcies al voluntariat, sense esperar res a canvi. Demanem més sensibilitat i comprensió davant d'aquesta problemàtica que vivim. Per mantenir la tasca de l'entitat caldrien més ajudes. També demanem de nou facilitar la burocràcia i la dependència de les vies telemàtiques per accedir a les ajudes públiques. La majoria de vegades les persones que ens hi dediquem voluntàriament ens trobem sobrepassades i sense coneixements suficients per fer-ho.

La prioritat ara mateix és resoldre aquesta aturada d'activitat que afecta directament els nostres pacients i que ara es troben sense poder dur a terme les seves teràpies, tot i que aquestes són imprescindibles per mantenir la seva qualitat de vida.