No sé a vosaltres, però a mi això d'estar confinat tant de temps comença a passar-me factura mental. Fa uns dies vaig sortir a passejar el gos en pijama i, hores més tard, encara abduït per la mateixa i trastocada dinàmica psicomotriu, a la nit quasi em vesteixo de carrer per ficar-me al llit a dormir. Tampoc és que aquest sigui un fet del tot insòlit, un casual impossible de creure; qui no ha sortit mai al carrer per anar a la feina o a comprar al supermercat amb batí, amb les sabatilles de cap d'ovella que et van regalar en una celebració una mica passada de voltes de l'amic invisible, amb pijama o amb un d'aquells xandalls impermeables horribles típics dels noranta que et poses només per estar per casa? El problema és quan la peça de roba del delicte, en aquest cas el pijama en qüestió, resulta ser la versió «basar xinès» del vestit de l'Spiderman i surts així, amb aquestes pintes, a acompanyar el teu gos a fer les seves necessitats, per alegria o desgràcia dels veïns i coneguts que et puguin trobar deambulant pel carrer. Sí, el meu estat de dispersió comença a ser tan alarmant que no només se'm barregen els dies, les hores, els àpats i els vestuaris, sinó que també començo a reflexionar profundament sobre coses tan allunyades i intranscendents alhora com si deixar-me les grenyes color atzabeja de Nick Slaughter o el futur que ens espera a tots després d'això. A saber.

Una cosa està clara i és que fins al moment exacte en què va entrar en vigor l'estat d'alarma, aquest confinament pseudoapocalíptic de comèdia molt negríssima, en general no donàvem massa valor al poc grau de llibertat que teníem i ara, que no només ens l'han reduït de manera dràstica i ortopèdica sinó que a sobre ens el van ampliant quinzenalment per fascicles, tampoc acabem d'habituar-nos a una situació esperpèntica i esgotadora que va per llarg. Les notícies sobre el personal desobeint les ordres més fonamentals de seguretat, a banda de ser un dels plats forts de l'actualitat -si no acaben convertint-se en els «memes» del dia-, són bona mostra de tot això. Es miri com es miri, tots estem passant per una mena de metamorfosi kafkiana que no serà temporal sinó més aviat definitiva i que, per tant, de ben segur, un cop acabi el tancament, més enllà de fer augmentar tant els índexs de divorcis i separacions com el valor sociològic de mestres i professors a les aules patint el millor de cada casa, ens haurà transformat com a persones i com a societat.

Espero equivocar-me però anem cap a un punt sense retorn de desconfiança social i de llibertats individuals mínimes, un panorama oligàrquic, censor i controlador dels recursos que els governs tenien dissenyat de fa anys i que ara, amb aquesta crisi, han introduït dissimuladament. No us enganyeu, ens tenen on volien. El virus, la pandèmia, el pànic com a eina de control, era l'excusa; el canvi, el cop fort de veritat, començarà l'endemà del confinament.