11 de abril de 2020
11.04.2020
Diari de Girona

Reflexions davant la pandèmia

11.04.2020 | 01:06
Reflexions davant la pandèmia

Enfrontats a una pandèmia com l'actual les actituds de les persones es fan més patents.

Parlaré primer dels insolidaris. Entre ells hi ha els matussers, els que roben mascaretes per revendre-les al mercat negre, els que acaparen menjar per revendre'l a millor preu, etc. Són els que s'aprofiten de la situació, com fa Trump, que abusa del seu poder per obtenir material sanitari destinat a altres en una actuació de tipus mafiós. També hi ha els que se salten les normes, creuen que ells poden amb tot, marxen de vacances, fan festes, etc. Em recorden a Aznar quan deia que ell podia veure vi i conduir, lluint una fatxenderia grotesca. Hi ha insolidaritats més subtils. Per exemple hi ha qui, per passar el confinament, necessita requisits (exquisideses que no són de primera necessitat) i fa servir serveis de distribució sense adonar-se que els que reparteixen s'exposen a contagis per servir-los. Són els insolidaris per egocentrisme, no miren les repercussions de les seves accions. Hi ha també els insolidaris econòmics. Els empresaris i treballadors que fan trampes per obtenir ajudes públiques. Són insolidaris amb els que realment ho necessiten. Hi ha els rics que fan donacions importants i públiques. N'hi ha de dos tipus, uns que paguen els impostos i fan donacions (solidaris) i uns que evadeixen impostos i fan donacions per quedar bé (caritat). Aquests són molt insolidaris.

La veritat és que, a pesar de tot, els solidaris som una àmplia majoria. Des dels que estan a primer pla, sanitaris i gent que treballa en els serveis essencials, dependents, repartidors, dones de la neteja, cossos de seguretat etc. fins als que ens quedem disciplinadament a casa. Els primers, molts cops desbordats, han de treballar en condicions difícils i molts cops sense la protecció necessària, però fan la seva feina per generositat i/o per necessitat. Als que estem tancats a casa de vegades ens agafa una certa impotència, la sensació de no ajudar prou. Sabem que ajudem quedant-nos a casa i evitant contagis, però veient el panorama sembla poc. Molts científics treballen sense descans, viuen als laboratoris. La majoria són solidaris, busquen col·laborar amb altres grups per fer avançar més ràpid la recerca d'una vacuna. Entre ells sempre hi ha qui té massa ego i lluita per estar sempre en primer pla, però són minoria.

Si estem atents, hi ha moltes altres coses que podem descobrir:

Podem comprovar que necessitem els immigrants pels nostres camps i potser els mirarem diferent. Esperem que, com a França o Alemanya, les mesures del Govern per trobar temporers entre els conciutadans i no perdre les collites siguin efectives. Potser serveixin perquè els que hi vagin coneguin la duresa i les condicions de treball dels temporers. Quan fa poc vivíem les reivindicacions del camp, deia que els treballadors que fan les feines més dures no eren qui conduïen els tractors de les protestes. Ara els que hi vagin podran comprovar la veritat d'aquestes paraules i potser mirin el problema de forma diferent.

Hem comprovat que els sistemes sanitaris són essencials per fer front a futures pandèmies, potser que hi apostem més i també per tenir assegurat un mínim de subministrament de material bàsic, potser que no acceptem sense més les lleis del mercat quan diuen que la Xina ho fa més barat.

Els mapes de contagis i morts ens van mostrant que el virus afecta més els més vulnerables. Ara que les notícies surten directament a la xarxa, podrem veure com afecta en països sense una xarxa sanitària raonable o en barris depauperats, barris en els quals confinar-se és impossible perquè els habitatges (?) no ho permeten i perquè necessiten sortir cada dia a vendre productes per guanyar uns diners per menjar. Com els afectarà el virus? Podrem desentendre'ns d'aquesta pobresa ara que la veurem en directe?

Podem veure com la pandèmia ha canviat com ens proveïm de productes bàsics, no sols sanitaris, sinó, per exemple, del menjar. Potser ens adonem que podem reduir el transport i la dependència de xarxes de distribució menjant més productes de proximitat. Cal que hi pensem quan això acabi.

Podria continuar però ho deixo aquí perquè penso que tothom és capaç de trobar altres exemples ara que tenim tant de temps per pensar.

En definitiva, potser descobrim que la globalització és molt més profunda del que alguns suposaven. Sabíem que problemes com el canvi climàtic, les migracions, etc. eren globals i requereixen solucions globals. Ara ho confirmem. Una epidèmia «local» es converteix en un no-res en global. Haurem d'acostumar-nos que hem creat un món molt més interrelacionat del que pensàvem, que no és possible pensar els problemes només com a problemes «locals». Per exemple, la pobresa de certes zones no és sols problema local perquè els seus efectes contaminen la resta. És desencertat pensar que calen organismes de govern mundial? Ja hi ha l'ONU i tots els organismes mundials a qui s'ha encarregat d'ocupar-se de la salut, el comerç, el treball, la cultura, el turisme, etc. També hi ha els G7, G20, etc. però no tenen ni el poder ni l'eficiència que requeririen. Reforçar aquests organismes (i en el nostre cas, la UE) permetria abordar millor els problemes, però això demanaria col·laboració entre els països més desenvolupats, que creiessin en un projecte federatiu, i això encara és una utopia. Mirin què passa amb l'agenda 2030 de l'ONU, en les cimeres pel clima o les migracions i en les discussions dintre la UE, etc., i veuran que hi ha molt camí per recórrer. Uns economistes de prestigi (com Piketty o Stiglitz) demanen una resposta conjunta, més federada, de la UE com la defensada per Conte, Sánchez, Macron, etc. Una colla de personalitats han anat més enllà i han demanat una resposta mundial del G20. A veure si el virus té algun efecte positiu i avancem en la bona direcció.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook