L 'atmosfera dels carrers del meu barri s'assembla a la que respiràvem abans a les sales dels tanatoris. I a l'interior de molts habitatges passa el mateix: que es parla en veu baixa, com si a l'habitació del costat hi hagués un cadàver. Potser n'hi hagi. No sabem el que passa al pis del veí. Els bombers estan rebent nombroses trucades de persones que no saben res del seu pare o de la seva mare, que vivien sols.

- No respon al telèfon des de fa diversos dies -diuen.

Els bombers hi van, obren la porta i troben el difunt. D'aquí la recança que es percep en l'ambient. Molts pisos de les grans ciutats estan ocupats ara mateix pels fantasmes d'amics, coneguts o familiars que se n'han anat pel desguàs de la mort. Les seccions d'obituaris de la premsa generalista no deixen de créixer. S'acosten ja a les pàgines de Societat i Cultura. I a la d'Esports. Els venedors d'esqueles s'estan folrant, potser a desgrat. I mentre la Parca, amb la seva dalla lluent, no para de segar caps, els fruits de la primavera amenacen amb podrir-se als arbres per falta de mà d'obra.

Quina assimetria atroç!

Mentrestant, la informació sobre el desastre se'ns segueix administrant en porcions, en formatgets de gust cada vegada més amarg. Com enyorem els dies en què els efectes de virus eren els d'una simple grip! Hi va haver una època, fa tot just un mes, en la qual ni tan sols pensàvem en el confinament. Després, una altra en què duraria només una setmana... I així, de forma successiva, fins als nostres dies. El pitjor és que els formatgets no s'esgoten. I amb la ingestió de formatgets creix el desconcert. Sembla que ningú sap res.

«No podem negar que hi ha hagut morts fora del sistema», deia en una entrevista fa poc Raquel Yotti, directora de l'Institut de Salut Carles III. Porta un tota la vida intentant no sortir del test i a la fi mor fora d'ell perquè la desestructuració, que és general, assenyala el feble de l'estructura en la qual vivíem instal·lats. Tot sigui dit en veu baixa i en el to amb què ens donaríem el condol.