En l'embolic sociopolític que estem vivim a Catalunya, un element recurrent de confrontació és el tema de la identitat. Des de fa segles, la identitat ha representat un problema filosòfic i ha estat l'origen de preguntes difícils de respondre. Tard o d'hora els humans ens fem preguntes com: qui soc? Soc el que vull ser? Puc canviar la meva identitat? Com arribem a ser el que som? Som el que sembla o som el que pensem que som? Som sempre el mateix?
Avui sabem que la identitat és conseqüència de la diversitat humana i que el fenomen de la identitat apareix quan l'individu se situa en la societat. Per tant, no hi pot haver identitat fora dels processos socials que evolucionen constantment. Precisament per intentar definir la identitat cal prendre consciència de la complexitat i les multidimensions de la societat. És a dir, la identitat de l'individu no pot establir-se de manera immutable, completa i definitiva.
Els experts distingeixen diferents tipus d'identitat: política, cultural, social, nacional, religiosa, sexual, de gènere, etc. Per tant, sembla més raonable reconèixer que la identitat depèn del context social, o dit de manera més gràfica: la nostra identitat és un cor de veus diferents i no som únicament tenors o sopranos. Sembla doncs que la identitat no és ni objectiva ni subjectiva, és una combinació del propi i del diferent amb els permanents afegits del que és comú i el que és general en cada moment de la nostra història personal. Tot això en el context d'una globalització que no para de desconcertar-nos en crear noves identitats com a resultat d'obrir fronteres i la conseqüent reivindicació del que ens és propi i el que ens fa diferents.
Per acabar d'embolicar la troca, polítics i en general els dirigents de diverses organitzacions no paren de fer referència a la necessitat d'enfortir la nostra identitat. El problema és que o no ens diuen clarament el que ells entenen per identitat o ens diuen que som o hem de ser d'una manera determinada. Òbviament això no ajuda a entendre el fenomen de la identitat en la seva dimensió justa i objectiva, ni a decidir lliurement quina és la nostra identitat sense imposicions ideològiques.
Crec que en aquests moments de desorientació ens pot ser molt útil el que l'hispanista i historiador Gabriel Jackson (que va viure molts anys a Barcelona i ens va deixar l'any passat) deia: «La identitat consisteix en les creences polítiques i morals, en les preferències estètiques, en els gustos i aptituds acumulats, la majoria dels quals no tenen res a veure ni amb la raça ni amb la nacionalitat».
Podrem aconseguir que l'aferrissada batalla de la identitat no dificulti la solució dels nostres importants i abundants problemes pràctics del dia a dia?
