12 de abril de 2020
12.04.2020
Diari de Girona

Els impossibles Pactes de la Moncloa

12.04.2020 | 06:00
Els impossibles Pactes de la Moncloa

Quan fa tres mesos llegia el capítol dedicat als Pactes de La Moncloa en el segon llibre de memòries d'Alberto Oliart, ho veia com una interessant aportació històrica d'una persona que hi va participar directament. Lluny estava d'imaginar-me que, inesperadament, recobrarien actualitat. Oliart, amb avantpassats gironins, nascut a Extremadura i format a Barcelona, va ser ministre d'Indústria, Sanitat i Defensa en els governs d'Adolfo Suárez. Persona culta, intel·ligent i preparada fou un personatge atípic en la política, i molt més ho seria en la mediocritat del present.

Oliart explica en el seu llibre que, després de l'última reunió prèvia a la firma dels acords, l'aleshores líder del PCE, Santiago Carrillo, va comentar el següent: «És probable que vostès no se n'adonin, jo he estat en molts llocs del món occidental i dels altres, i els dic que la reunió que estem mantenint en aquest moment el secretari general del Partit Socialista, el secretari general del Partit Comunista, el portaveu d'UCD, etcètera, encara que vostès ho vegin com una cosa normal perquè hem aconseguit arribar a un acord en un tema difícil, és una cosa absolutament impossible avui en el món; en cap de les democràcies europees que conec, a Itàlia, França, Holanda, Bèlgica, Alemanya€ podria dur-se a terme una reunió com aquesta; no és possible. En canvi, mirin com estem, hem arribat a un acord, a un consens! I és històric».
Segurament, Carrillo tenia tota la raó, i per això reeditar-los ara a Espanya tampoc sigui possible. En aquells moments, octubre de 1977, construir una democràcia era el nexe que unia tot l'espectre polítics, des d'un Manuel Fraga, exministre franquista, a un Santiago Carrillo, secretari general del PCE, un dimoni amb ba­nyes per als guanyadors de la Guerra Civil. La finalitat política actual és el poder, amb l'afegit d'uns partits nacionalistes que llavors estaven en el consens i ara estan en la ruptura de la legalitat vigent. I, com que faran tot el possible per aconseguir-ho, prefereixen una Espanya trinxada. La proposta de Pedro Sánchez sembla més simbòlica que realista. Només cal veure l'actitud de l'oposició política en les principals democràcies europees durant aquesta crisi, al costat del govern de torn, el que sigui. Diametralment contrària a la d'Espanya. Aquí, Sánchez no té ni el suport dels seus teòrics socis parlamentaris; uns socis que repudien el que anomenen el «règim del 78», un dels millors episodis de la història d'Espanya, amb la construcció, entre moltes altres coses d'uns Pactes de La Moncloa, ara impossibles, i una Constitució democràtica. De fet, Sánchez també té un enemic a dintre, el populisme de Pablo Iglesias, un altre que vol treure rèdit de la crisi. Iglesias i Carrillo són com la nit i el dia. Les lluites caïinites de la política espanyola estan molt allunyades del discurs que Rui Fernando de Silva Rio, líder del principal partit de l'oposició a Portugal, el liberal conservador SPD, va pronunciar fa pocs dies al Parlament del seu país: «Senyor primer ministre, compti amb la nostra col·laboració, ajudarem en tot el que puguem. Li desitjo coratge, nervis d'acer, i molta sort. Perquè la seva sort és la nostra sort».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit