María Jesús Montero és l'única ministra d'Hisenda de la història que celebrarà el seu segon aniversari en el càrrec sense haver aprovat mai uns pressupostos generals. Per celebrar aquesta marca, i atès que la seva incompetència li ha merescut el càrrec agregat de portaveu, ha llançat l'amenaça que després de l'estat d'alarma «tornarà la vida normal, però molt controlada». En primer lloc, cal esperar que la seva llicenciatura en Medicina sigui més meritòria que les seves capacitats hisendístiques. En segon lloc, atribueix a l'Estat la funció primordial de «controlar» els ciutadans, quan en realitat està al seu servei. En tercer i pitjor lloc, culpa indirectament la gent d'haver emmalaltit per no complir les normes d'un Govern provident.

Cal recordar que el «normalets però molt controladets» emana del Govern que ha protegit els col·legues de la ministra a les trinxeres amb bosses d'escombraries, gorres de bany i ulleres de busseig. De l'executiu que ha falsejat les estadístiques d'afectats negant-se a fer proves, i les de morts segons comencen a demostrar els tribunals. Del gabinet del país més castigat ara mateix del planeta, encara que també aquí Montero li adjudica un spin positiu a les dades, assegurant que Espanya servirà d'«exemple» a la resta de món. Exemple negatiu, se suposa.

«Necessitem crear por per alertar sobre el canvi climàtic», predicava Al Gore, però el discurs de la ministra inspira sensacions més aproximades al ridícul. El seu oxímoron de la «normalitat controlada» no només transforma els polítics de controlats en controladors. Oblida sobretot que el seu atemoriment és innecessari. El país està absolutament conscienciat sobre un coronavirus que l'ha paralitzat. Montero hauria de felicitar diàriament les persones que han acceptat sense regirar-se retalls de llibertats i sous, entre els quals no es compta el seu salari. Les víctimes no necessiten els pronòstics aterridors del cor de bruixes de Macbeth.