L'article sobre l'excepció sueca a l'estratègia contra el coronavirus que tant ens preocupa, publicat al Dominical del 5 d'abril, m'ha recordat una anècdota explicada per un amic meu, directiu intermedi d'una empresa pública que, fa ja molts anys, va haver de fer un viatge professional a Suècia. En un moment donat, va preguntar al col·lega suec: com és que a vosaltres no us canvien els alts directius quan canvia el Govern? La resposta va ser molt senzilla: és que tothom sap que el proper Govern tampoc els canviarà.

Sabent això, no costa gaire considerar com a normal el que s'explica a l'article: que al Govern se li reconeix prestigi professional suficient per fer-li cas i dur a la pràctica les seves recomanacions, que tothom sap sortides d'una experiència contrastada. Això no evita que hi hagi discrepàncies, que entre tècnics hi són sempre, perquè cada persona dona un valor diferent a cada causa i a cada conseqüència. Però no s'ordenen disbarats com el que va fer possible l'accident de Santiago el 2013.

El mateix article acaba exposant els dubtes que a Suècia té una part de la població. No indico el meu parer sobre aquests, ni sobre els d'aquí, perquè no soc sanitari. Però sí que vull dir, per la meva experiència del 1977 ençà, que el fet que els tres nivells superiors del Govern no hagin pogut adquirir experiència sanitària resolent sobre les innumerables alternatives que es presenten en el dia a dia de la sanitat, fa sospitar que s'ha de governar amb poca experiència per dictar resolucions serioses.

L'article del Dominical em porta a comparar el funcionament suec amb el nostre. Del funcionament suec, en sé una anècdota. En una obra de la magnitud del pas pel TGV per Girona, en lloc de fer fora els jubilats que anaven a veure l'avançament de les obres des de dalt l'andana de ponent de l'estació, a Suècia s'haurien muntat unes tribunes perquè la gent pogués anar veient les obres. Podeu comparar-ho amb el meu article al Diari de Girona del 5 d'octubre del 2014 sobre la inundació del túnel.

Els que teniu l'amabilitat de llegir-me habitualment, us haureu adonat de la meva preocupació per les llistes tancades i per la disciplina de vot. És que són la manera d'anul·lar les millors idees del país, aturant els suggeriments dels tècnics, bons o dolents, però firmats responsablement amb nom i cognom. Aquí, després de set anys, el món judicial encara no ha pogut saber quina va ser l'autoritat que va donar l'ordre imprudent d'inaugurar l'alta velocitat a Santiago sense la protecció contra una velocitat excessiva. Un dels defectes de la nostra democràcia és precisament aquest, que són molt pocs els tècnics que poden atrevir-se a rebatre una decisió política.

El coronavirus ens ha presentat un nou exemple de l'error que són les decisions polítiques no ajustades a la realitat, és a dir, a la manera com viu i actua la gent de cada lloc. Més exactament, del tipus de feina amb la qual es guanya la vida i conviu la gent de les diferents províncies, que és el que fa diferents els territoris.

Qualsevol pot deduir que una malaltia que es transmet per les gotetes que deixem anar en parlar es difondrà més de presa com més gent hi hagi en una comarca, com més tallers hi hagi (la gent s'està més a prop i parla sovint) i com més segones residències hi hagi. Com que aquestes coses no estan repartides uniformement per les províncies, la probabilitat de contagi és diferent, i les molèsties fetes als seus habitants han estat inadequades, a uns llocs per massa i a altres per poc. Inconvenients de no fer cas als que es coneixen el seu país.

Torno ara a parlar de Suècia. Amb el que informa el Sr. Gerard Grabuleda, dedueixo que descriu més aviat el que passa al sud del país i que a mesura que es va cap al nord i cap a les parts menys poblades, les mesures que s'hi adopten són més fluixes. Això no passa a les zones poc poblades del nostre país. Tothom igual. Arriben a l'extrem de no permetre a un matrimoni anar de costat al cotxe.

Demanaria ara que dels nous pactes que es volen fer en sortís una democràcia millorada. Que es canviés el necessari perquè desaparegués la mania d'uniformitzar, la mania del tots iguals. Al centre, aquesta mania és gairebé instintiva i, tenint en compte que la inèrcia del pensament és la més gran de les inèrcies, caldrà que els demòcrates de cor, no de paraula, aconsegueixin posar en els pactes les suficients clàusules per vèncer la inèrcia mental, i fer possible que cada regió tingui dret a assolir els objectius comuns de la manera que vulgui. La solidaritat la marquen els objectius comuns i compartits; en canvi, els mètodes poden ser diferents segons les circumstàncies. És molt millor que les zones on les circumstàncies són diferents puguin muntar-se les mesures anticontagi d'una manera més adequada a la seva manera de viure. Segur que seran més eficaces per aconseguir vèncer la malaltia o el que vingui.