Malgrat que les autoritats ens ho repeteixen un i altre cop, hi ha gent tossuda que es resisteix a quedar-se a casa. Sembla com si l'aplicació dels decrets de confinament quedés supeditada a l'arbitri individual de l'interessat. Tot un exemple de manca de solidaritat i d'empatia amb els que ho estan passant malament o estan posant en risc les seves pròpies vides per salvar els altres.

Però hi ha casos particulars de més difícil solució encara: són aquells que no es poden quedar a casa, simplement perquè no en tenen. De fa mesos, malviu a prop de l'edifici on habito un indigent, de mitjana edat i complexió forta; es queda mirant amb posat despreocupat tothom que passa a la vora, sense demanar mai res a ningú. De nit es refugia en un racó del portal, i de dia vagareja al voltant d'un banc del carrer. De la finestra estant, se senten els ecos dels seus soliloquis, ara que el carrer és tranquil. Palplantat vora un parquímetre que és el seu silent interlocutor (com la pilota Wilson amb qui Tom Hanks parlava a la pel·lícula El nàufrag), desgrana els seus arguments, gesticulant ostentosament. En ocasions, alça el cap cap al cel i clama amb una veu estremidora que se sent a tot el barri. Esgarrifa pensar en els milers de persones en una situació anàloga, molts amb problemes de salut, sense lloc on refugiar-se i potser incapaços d'entendre tot plegat. Pidolaires en carrers semideserts, sense qui els doni una almoina: per a ells no hi ha ERTO que valgui. Els sensesostre (o «sensellaristes», com darrerament en diuen), segueixen essent els oblidats de les opulentes societats modernes, ara més que mai.

També són mals temps per a l'ofici més antic del món. El problema no és nou, evidentment. Segons una obra clàssica sobre els contractes en temps de pesta (el Tractatus de privilegiis contractuum, ultimarum voluntatum et iudiciorum causa pestis, de Giovanni Francesco da Ripa, de 1590), l'arrendador d'una habitació no pot desnonar la dona pública pel mer fet que el brot impedeixi a aquesta exercir-hi la seva professió. Els recents decrets d'estat d'alarma ometen tota referència a les dones de la vida. Una de les primeres sancions per trencar l'actual confinament la va rebre un gigoló a Figueres, qui al·legà (infructuosament) que per a ell es tractava d'un servei essencial. A Madrid, un prostíbul domèstic seguia funcionant a ple rendiment fins que la policia en va blocar l'accés. A la Jonquera, moltes bordellenques s'han vist abocades al carrer. Si ja era penosa la situació de les esclaves sexuals, ara ho és encara més: exposades a un greu risc per a la seva salut i la dels clients, i sense poder teletreballar. Segons aquest diari (edició del 21 de març), la ­policia sancionà el conductor d'una furgoneta i tres prostitutes que tornaven a Barcelona després d'un servei a Lloret. Tots els ocupants, això sí, portaven mascareta.