A un matrimoni amic els ha sorprès el confinament en ple procés de ruptura, que han demorat perquè els serveis de les cases de mudances no es troben entre els de primera necessitat. La vida comença a semblar una suspensió de pagaments. Molts han deixat d'abonar la quota de l'híbrid, la de la hipoteca o el lloguer de pis, la dels terminis de la televisió intel·ligent (oxímoron), la del robot de cuina, etcètera. Tot això per no parlar de la cancel·lació provisional dels deutes morals o sentimentals, que també abunden. Ahir em va trucar un cunyat per perdonar-me un desaire que li vaig fer el mes passat i jo vaig telefonar a un altre per absoldre'l d'un insult que em va llançar durant una discussió en el sopar d'Any Vell.
Es deixen per a temps millors propòsits d'esmena que fins ahir semblaven inajornables. Fumar, de sobte, no sembla tan greu. Tampoc menjar patates fregides, que segons sembla és, amb la fruita seca, el que més es ven ara als supermercats. L'oposició política és l'única cosa que no canvia. Va començar donant pessics de monja al partit governant, però ja està emprant-se de nou a mort amb ell. Sort que els escoltem com qui sent ploure. Els seus discursos posseeixen, en efecte, la monotonia grisa del plugim.
Parlo amb el meu amic per telèfon per interessar-me pels tràmits de la ruptura i m'explica que des que l'estat d'alarma els va obligar a romandre físicament junts, encara que distants en l'emocional, la convivència és una bassa d'oli. «Hauria de ser sempre així», afegeix. «Així, com», pregunto. «Com si visquessis a punt d'anar-te'n, o de quedar-te, que potser siguin dos formes del mateix». Instal·lats en aquest «a punt de», cadascun atén amb diligència les tasques domèstiques convingudes i entaulen amb els seus fills adolescents converses fins ara sempre postergades. La consciència de la seva separabilitat els ha servit per descobrir la seva fortalesa, que és enorme, ja que porten vint anys sortejant, junts, crisis emocionals, professionals i econòmiques considerables. Observant amb la perspectiva que proporcionen els anys, només un parell d'herois haurien estat capaços de superar-les. «Et deixo, que s'acosta la Clara», diu el meu amic. I penja.
