Ës segurament una de les frases que més hem sentit aquests dies: Tot anirà bé. Resistirem. Entre tots ho aconseguirem. Som un poble solidari, d'això no n'hi ha dubte, i ho hem demostrat en moltíssimes ocasions. I aquesta no és cap excepció. Vagi per endavant, doncs, la nostra solidaritat amb tots els afectats per aquesta crisi, especialment amb els malalts i els seus familiars, i amb els que ens han deixat. També la nostra solidaritat amb els que comencen a patir necessitats bàsiques i exclusions socials, pèrdues del lloc de treball, del negoci, pèrdues econòmiques. I el nostre agraïment a tots aquells que ajuden de manera desinteressada, als que posen en risc la seva pròpia vida, a tots els professionals amb el seu màxim afany, als que fan donatius, i als que donen assistència psicològica i espiritual si cal.
Però aquests dies també s'està repetint massa sovint la frase «No és el moment», a l'hora de parlar de la possibilitat d'exigir responsabilitat als nostres dirigents. És innegable que estem davant d'una crisi sanitària mai coneguda al nostre país, i que els governants tenen una «patata calenta» difícil de conduir, però per això hi són els governants, i per això han estat escollits. I si la situació és extraordinària també és lògic que se'ls demani una actuació extraordinària i a l'altura de les circumstàncies. No és el moment, d'acord, però haurem de recopilar tota aquella informació que ens permeti avaluar, amb tota la ponderació, si s'han produït danys a l'esfera dels particulars i que puguin ser susceptibles d'indemnització. I és que és inevitable pensar que hi haurà una sèrie de danys que haurem de patir i que segurament haguessin estat inevitables, però de ben segur n'hi haurà d'altres que es podien haver evitat si s'haguessin pres a temps algunes decisions.
El principi de responsabilitat patrimonial de l'Estat, i de les administracions públiques en general, es configura com el dret al rescabalament pels danys patits en els bens o els drets dels particulars com a conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, a excepció que per força major o per llei aquells estiguin obligats a suportar aquests danys (com podria ser la declaració de l'estat d'alarma).
La falta de presa de decisions, o que aquestes hagin arribat tard, podrien donar lloc a aquesta responsabilitat patrimonial. Alguns han anat més enllà, interposant querelles contra els responsables del Govern per haver autoritzat les manifestacions multitudinàries del 8M, i anunciant-ne d'altres per la falta d'atenció a les residències de gent gran, no haver acordat el confinament total, i per molts i variats motius.
Tot i la crítica que s'hagi i s'ha de fer, crec que en aquest país també patim una mica de «querellitis», i jo, com a ferm defensor dels principis d'intervenció mínima en dret penal i «ultima ratio», no soc gaire partidari d'aquestes iniciatives, sens perjudici que òbviament s'han de depurar les responsabilitats en les quals s'hagi pogut incórrer, però per la via penal em sembla una mica exagerat.
Es podran derivar responsabilitat fins i tot en aquelles mesures executades a l'empara del Reial Decret-Llei que va declarar l'estat d'alarma, com per exemple indemnitzacions a qui hagi vist expropiats els seus hotels, hospitals o empreses, sempre que es pugui acreditar que no es va actuar amb la diligència i previsió que requereix l'adopció de polítiques públiques de prevenció, no seguint les indicacions de l'OMS i altres organismes internacionals vistes les experiències a la Xina i de manera més propera a Itàlia.
La decisió de la compra centralitzada de productes sanitaris de necessitat emergent ha perjudicat no només els pacients afectats, sinó el mateix personal mèdic, i també la resta de persones dels serveis essencials, i es pot establir un nexe causal entre el dany provocat al personal per falta d'uns mínims mitjans per poder prestar els serveis i l'acció fallida del Govern, de la qual cosa es podria derivar aquesta responsabilitat patrimonial.
No és el moment. És indiscutible que la magnitud d'aquest virus té una força irresistible, però arribat el moment ens haurem de preguntar: Va ser realment tan imprevisible? Es van poder adoptar totes les mesures necessàries per pal·liar els seus efectes?
Només un apunt jurídic. En l'anterior -i primer i únic en democràcia- estat d'alarma que ha viscut el nostre país (el caos aeri provocat pels controladors aeris) els tribunals es van pronunciar desfavorablement sobre la possibilitat d'indemnitzar els particulars per la situació viscuda. Està clar que el que està passant ara és molt més gros amb diferència.
No és el moment. Ja ho sabem. Però aquest moment arribarà, i haurem de valorar si les mesures que s'han pres, o les que no s'han pres i s'havien de prendre, han aconseguit minimitzar l'impacte d'aquesta força irresistible del virus, o si, de manera puntual o individualitzada, han provocat algun dany que es podria haver evitat. No serà gens fàcil. Ja arribarà el moment. Però, ara, no és el moment.
