El professor Norbert Bilbeny ha llençat la genial ideal de crear el Dia Mundial dels Ximples. Una vegada produïts els dies mundials de l'Ocell Migrador, dels Vols Espacials Tripulats, del Lavabo o del Petó, no vindrà d'aquí promoure el dels Ximples. Ell sosté, i un servidor li dona suport, que el mot «ximple» no és cap insult, sinó una simple variant palatalitzada originària del llatí simples. Ximple seria un canvi fonètic del mot simple que indica que algú té poc seny.

El que proposo és reformular la proposta i crear el Club del Ximples. Com va dir l'Ortega y Gasset, una vegada s'arriba a aquesta estadi, «el ximple és vitalici». En terminologia mexicana, un pendejo, mot reconegut per la RAE i que, en totes les seves acceptacions, el conseller Miquel Buch s'hi pot inscriure. I no pas només perquè aquesta setmana se li ha anat l'olla, que també, sinó perquè, com va dir Bernat Dedéu, gens sospitós pels independentistes, l'antic alcalde de Premià de Mar «no té nivell ni per ser conserge de la seva conselleria».

Quan George Bernard Shaw va dir allò que «els polítics i els bolquers han de ser canviats amb freqüència, tots dos per la mateixa raó», no podia imaginar-se que algú ho justifiqués segle i mig després. L'ocasió ha arribat de la mà de qui no negava, fa un parell de mesos, sinó que més aviat ho confirmava, que volia ser el número 2 d'una llista encapçalada de nou per Puigdemont. Ésser el número dos vol dir a la pràctica arribar a president de la Generalitat de Catalunya, donat que el noi d'Amer no apareixerà per Espanya ni estant més boig del que està. Si es dona el cas, un servidor es farà «objector de consciència», com li tinc avançat a l'amic Pedro Vega.

La bretolada d'en Buch, reconvertir 1.714.000 mascaretes enviades pel Govern espanyol a Catalunya en l'any 1714, només pot donar-se en el marc patològic del secessionisme català i en el pou de la ignorància. L'alcaldessa Colau l'ha titllat de «fanàtic» i l'ha encertada. El conseller d'Interior, titular del grau acadèmic d'estudis primaris i de res més de tant que li costà obtenir-lo, assot de l'exèrcit i protector del mosso Albert Donaire, un exemplar humà d'escurçó fins que li caigui una querella criminal per odi, s'inscriu amb tots els honor el sector de «necis o estults», segons la subdivisió que Bilbeny fa dels ximples.

En aquest subgrup s'hi troben els que no només es creuen les seves pròpies mentides, sinó que les prefereixen a la veritat i, a més a més, fan l'enze, que és creure's que són llestos quan només són estúpids. Una gran simplicitat de ment que em permet citar el mestre Fernando Fernán Gómez: «El temps posa cadascú al seu lloc. Però si vas enviant alguns a la merda, vas avançant camí». Doncs això, Buch, això.