Un dels equívocs preferents d'aquesta etapa d'incerteses que travessem és aquesta idea tan recurrent que la cultura en sortirà particularment perjudicada. No és que no sigui certa: és que la seva precarietat ja era una realitat abans de la pandèmia. La situació ho ha empitjorat, sí, o ho ha posat encara més de manifest, però és que els dèficits eren i són estructurals, i molt sovint s'han ignorat amb arguments propis dels que menystenen el sector o dels que s'han abonat als prejudicis sobre el fet de dedicar-s'hi. El ventall és ampli. Des de la tradicional cantarella de «fas el que t'agrada» (com si l'esforç i el temps, quan es dediquen a allò que no et comporta un sofriment, no fossin legítims i no mereixessin pagar-se amb diners) fins a la també clàssica apel·lació a les prioritats, aquesta segons la qual la cultura sempre és bescanviable. Acaba fent la sensació que la creativitat es produeix per combustió espontània i el resultat és patrimoni de tothom menys de qui se la treballa. I no, crear no és fàcil ni pot sortir gratis. Puc entendre els motius que han portat molts creadors a facilitar un major accés a la cultura en temps de confinament, però compte amb la gratuïtat, que sempre s'acaba convertint en la perfecta excusa per a futures devaluacions. La cultura, tota la cultura, no pot ser percebuda com el món que imagina la pel·lícula El hoyo: no pot haver-hi una menjadora que només beneficia els de més amunt i va buidant-se a mesura que baixa, sinó que el sector s'ha de concebre de forma integral i sense caure en el parany de la divisió per classe. Sobretot perquè, davant una crisi com la que vivim, queda clar que el gruix del sector és víctima de les mateixes desídies i s'aboca als mateixos drames. Per tant, la solució no és reconstruir res, sinó assolir allò que fa tants anys que se li deu perquè pugui autogestionar les adversitats. Quan es té la temptació de treure importància a la cultura, que es pensi bé en el paper que juga en les nostres vides. Aquestes setmanes, llegir, escoltar música, mirar una sèrie o una pel·lícula, s'ha convertit en una qüestió de supervivència. Tot plegat és el fruit d'una feina d'una llarga llista de persones, d'equips i col·lectius que, en molts casos, van haver de lluitar contra els prejudicis i la falta de suports per aconseguir que totes aquestes obres estiguessin al nostre abast. I això és així amb confinament o sense, i és per aquest motiu que ja és hora de valorar-les com realment es mereixen.
