L entrada violenta del COVID-19, que ningú va preveure, ens ha canviat la vida i ens qüestiona si podrem recuperar el món d'abans en el qual ens havíem instal·lat allerats coneixent els camins, els ritmes i les normes de conducta social. Marcarà una fita i es parlarà d'un abans i d'un després del virus.

En un univers tan científic i tecnològic, tan previsor, sembla impossible que cap ment ens advertís que esclataria una pandèmia terrorífica. Una demostració de la incapacitat humana per prevenir i que evidencia la nostra feblesa, la nostra nuesa i incertesa davant el destí esquerp. Bill Gates avisà de forma abstracta que la tercera guerra mundial seria bacteriològica i els militars no es tirarien míssils al cap sinó que s'enviarien virus. Ell coneix els excessos que s'investigaven en els laboratoris, no sempre amb fins preventius, també ofensius.

Han insistit diferents mitjans televisius que la gent closa a la llar dedica nou hores per evadir-se: durant 5 hores miren sèries, quatre connectats a la xarxa xerrant, tafanejant i en el temps sobrant cuinen, llegeixen, xerren per telèfon, etc.

Alguns amics per enredar el temps d'aïllament s'han esllavissat en un recolliment interior i han desempolsat l'agenda vital guardada en la memòria i s'han posat en contacte de nou amb familiars mig oblidats i amics dels quals feia anys que no en sabien res, i com que fa temps que no es parlaven tenen teca conversacional per a estona. Endemés parlen per telèfon amb persones de confiança amb qui se senten lligades amb vincles d'afecte o d'anys de treball compartit i s'ho comenten tot.

M'adono que s'enyora no sols el que s'ha viscut plaentment, sinó també el que no s'ha fet, les pàgines inexplicablement no viscudes. Nostàlgia dels nostres passats, els reals i els imaginaris incomplets. Ens plantegem com ens hauria anat la vida si haguéssim pres un altre camí. Per exemple, en Josep Pla m'aconsellava que anés a viure a Roma, un destí per a escriptors, però la literatura no m'atreia amb la intensitat que ell suposava. Jo volia ser professor.

Hem trucat a amics i ens confirmen que estan bé però que no tenen temps per a res des que estan confinats. Persones amb recursos mentals que saben com administrar-se i no veig en cap d'ells el perill de caure pel penya-segat de la depressió o de la desesperació.

Començaré per explicar l'experiència de la meva dona, la Montserrat, i la d'un servidor. Vivim reclosos en una caseta privilegiada dalt d'un turó oberta de bat a bat a un eixamplat paisatge empordanès de conreus. Un indret sense veïnatge. Penso desesperançadament que mai més podré abandonar l'apartament alçat damunt d'oliveres, pins i ametllers.

La Montserrat ha passat dies entristida patint per un excés d'informació sobre la pandèmia; ara, més absenta, viu alleugerida. Llegeix molt, mira alguna sèrie i ha recuperat el plaer de cuinar. Fa passejos pel camí solitari amb murs de pedra seca que creua velles oliveres i pins amb les ales esteses als vents empordanesos. No li sobra el temps; en canvi, jo noto que tinc dificultats a l'hora d'escriure, l'ansietat obstaculitza l'avenç narratiu. No deixo de pensar en el que està passant i malgrat pretenc enredar-me no ho aconsegueixo bé. Davant les flames de la llar de foc m'embadaleixo i no m'agrado. Sento recança i enyorança del que teníem, podíem fer, i potser mai més podrem tornar a tenir o a fer.

Una parella molt amiga, l'Àngel i la Paquita, dos catedràtics jubilats, viuen confinats en un pis confortable amb dues terrasses en què hi toca el sol del matí i el de la tarda. Ens uneix una relació sentimental. S'han organitzat immillorablement. Com que la senyora que neteja l'habitacle no ens assisteix perquè arran del confinament li digueren que no vingués per la seva seguretat, se'ls ha girat molta feina domèstica. Són persones pulcrament netes i endreçades, així que part del jorn l'inverteixen en la cura del pis i de les terrasses.

Quan parlem amb la Paquita ens confirma que no té temps per a res perquè es dedica a telefonar, trasteja pel pis, llegeix i segueix alguna sèrie. Temíem que a l'Àngel, gran caminador, li costés conformar-se, però com que és un excel·lent cuiner, s'esmerça més: «Com que estem confinats, hem de menjar bé».

La Montse i en Rafel resideixen als afores de Rupià i porten un ritme molt semblant al descrit suara, amb l'avantatge que tenen un gran jardí endinsat en un bosc d'alzines i pins. En Rafel és un cardiòleg de prestigi i creu que això va per llarg. Fan vida retirada però no deixen de trucar als amics per xerrar.

La Margarida és vídua, viu sola, té fills que campen lluny i ha recuperat la cuina oblidada, i com que intuí que la farina escassejaria en comprà uns quilos i es dedica a la pastisseria. Ha après a fer pa amb panses, croissants, magdalenes i tot li surt tan bé que «els àngels hi canten en cos de camisa», com es diu a Pineda. Dona de bon demble, agradosa i jovial i la notem confiada, malgrat que algun dia s'ensorra, tanmateix ja li passa perquè no es pot permetre l'angoixa.

M'havia dit manta vegades l'Andreu que en una vida anterior havia sigut un músic prestigiós, no de taverna. Li ha brollat una vocació tardana de compositor i està enganxat al piano destrossant-lo component melodies. El pitjor és que quan n'acaba una l'haig d'escoltar. Està la mar de bé.

L'Anna, una gran amiga, de tarannà malgastador, per primer cop a la vida estalvia. A pesar de viure en una planta baixa que no li toca el sol, es comunica bé amb el seu xicot. Experimenta el gust de cuinar i està més fresca que una rosa.

Ànims i bona sort!