16 de abril de 2020
16.04.2020
Diari de Girona

Apunts d'una epidèmia

16.04.2020 | 06:00
Apunts d'una epidèmia

Fa un mes i un dia que oficialment es va declarar l'estat d'alarma i que la majoria de nosaltres estem reclosos als nostres domicilis. Després d'aquest període de temps encara és difícil expressar les sensacions que estem vivint. Mai havíem viscut res semblant i és estrany acostumar-se a una vida totalment diferent de la que hem viscut. Al llarg d'aquest mes hem passat diferents estats d'ànim, hem vist xifres de morts difícilment digeribles, hem somiat amb la fi d'aquest malson i hem tingut una convivència molt més intensa amb la nostra família. Ah, i també hem teletreballat. Però si alguna cosa ha caracteritzat aquest període és la incertesa que ens ha acompanyat des de l'inici i que no sembla que ens hagi d'abandonar en els propers mesos.
Tot i això, un mes és un període prou llarg per veure la reacció d'una societat a una situació tan excepcional i traduir-ho en petits apunts d'una pandèmia.
1. La responsabilitat oblidada. Si ens diuen fa dos mesos que la població catalana i espanyola respectarà un confinament a la llar d'una manera tan ordenada i obedient ningú s'ho creuria. Aquest virus també ha estat un mirall on han caigut tots els tòpics que teníem. La gent està essent responsable –excepte alguna excepció– i potser no som conscients de la importància d'aquest fet. A diferència de la majoria de països europeus, aquí no podem sortir a passejar o a fer esport i això fa més meritori encara la resilència de la població. Sens dubte, la rapidesa de l'evolució de la pandèmia a partir de la segona setmana de març va contribuir a la consciènciació col·lectiva del risc que s'afrontava. No hi ha res més efectiu que la por, una por real.
2. La importància del món local. Si algú té pocs mitjans per afrontar una situació com aquesta és el món local i ningú ha respost millor que l'administració més propera als ciutadans. Han sapigut respondre amb imaginació i pocs recursos a les necessitats de la població. Mentre en altres nivells polítics hem vist una indecent exhibició de partidisme i electoralisme, en el municipalisme –en general– la majoria dels representants han sabut sumar i estar a l'altura, deixant els retrets enrere. Una sort en temps convulsos.
3. Encarar dues crisis duríssimes. El dilema entre salvar vides o economia no existeix. Tant de bo tot fos tan senzill. És evident que la prioritat és la gestió de la crisi sanitària, però el governant ha d'estar pensant ja en com reconstruirem l'economia un cop la situació millori. Perquè la crisi econòmica també s'emporta vides. Literalment i lentament. El repte de la pandèmia és majúscul, però saber que un cop es superi encara hi haurà un repte tan o més difícil suposa un esforç titànic per una societat. Caldrà encarar-ho amb serenor i sabent que si es prenen les decisions adients, la recuperació pot ser molt més ràpida que en altres crisis anteriors.
4. Ningú sap ben bé com encarar l'epidèmia. En poc temps tothom ha assenyalat els seus epidemiòlegs de capçalera, alguns són considerats els herois d'aquest breu temps, però la incertesa és tan gran entre especialistes, polítics i ciutadans que fluctuen com l'estat d'ànim de la gent. La prova més evident és l'OMS, que ha oscil·lat constantment durant tots aquests dies. El que més m'ha sorprès és que ningú accepta d'una manera normal aquesta incertesa sobre el que està passant. No passaria res per acceptar-ho i més si és realitat. I és que sobta veure com quan la cosa no semblava gens greu des de l'administració, els especialistes i la majoria de la ciutadania es minimitzés el que semblava poc perillós. I un cop és evident que és perillós, els mateixos que minimitzaven són els més alarmistes i fan previsions catastròfiques sobre la durada del confinament, el tancament de tot, etc. Jo acostumo a ser més escèptic en tot. Amb els excessivament optimistes i els pessimistes, encara que siguin els mateixos amb un mes de diferència. També puc estar equivocat jo, sens dubte.
5. Els alcaldes-sheriff. És evident que el desplaçament a les segones residències en plena pandèmia ens posa en risc a tots. No només pel moviment que suposa de possibles casos sinó sobretot perquè l'atenció sanitària de les zones on hi ha la segona residència no estan dimensionades per atendre més gent de la que hi viu habitualment i això pot portar al col·lapse. Per això es posen multes a qui enxampen intentant passar el confinament a l'apartament d'estiu. Ara, d'aquí al que fan alguns alcaldes de localitats costaneres exercint de sheriff local, omplint les xarxes de fotos de barricades i controls policials i gairebé tractant de delinqüents als seus «veïns de l'estiu» ho ­trobo un excés. Sobretot perquè en una temporada d'estiu sense turistes seran aquests barcelonins els que els poden mig salvar la temporada. La gesticulació ens matarà.
6. Quines ciutats tindrem quan es torni a una certa normalitat? Aquesta és la pregunta que no paro de fer-me. Com canviaran les nostres ciutats l'endemà del confinament? S'haurà trencat el teixit comercial? Quants veïns estaran a l'atur? Tornaran els turistes? Quantes incògnites i que complicat poder-ho comprovar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook