16 de abril de 2020
16.04.2020
Diari de Girona

De nit inundo el fangar

16.04.2020 | 06:00
De nit inundo el fangar

El president que fou d'Endesa, Luis Atienza, va comparèixer al Parlament per donar explicacions sobre les apagades de 2007 i en nom de Convergència l'interrogà Oriol Pujol. Eren els anys del tripartit. Em va sobtar l'amabilitat del fill del president, per molt que fos el fill ruc del president, i l'endemà, dinant a Via Veneto amb Lluís Prenafeta, vaig comentar-li la meva estranyesa. Em va mirar com qui mira un imbècil, amb aquella mirada que té el poder quan al davant hi té algú que no se sap si és beneit o s'ho fa. Em preguntà: «Salvador, on és la seu de Convergència?». «A Còrsega», li vaig respondre, que és on era llavors. «I què hi havia abans?», em tornà a demanar. «Les oficines de Fecsa». I així va tancar la conversa: «Ens van fer un preu especial, esclar».
Quan el 1989 es va inaugurar l'Estadi Olímpic, les inundacions i el retard del rei Joan Carles van provocar una monumental xiulada al monarca. Una monumental xiulada que el mateix Oriol Pujol i el fill Marc de Lluís Prenafeta havien organitzat durant algunes setmanes, amagant el material –pancartes, senyeres i xiulets– al terrat de la casa on llavors vivia el Lluís, al passeig de la Bonanova. L'endemà, quan alguns consellers li reclamaren al president Pujol que premés l'accelerador sobiranista per aprofitar «l'excitació de la gent», Pujol els respongué, amb la mateixa cara de mensypreu amb què al cap de 18 anys em mirà Prenafeta a Via Veneto: «Però quina excitació? Si ho vam fer nosaltres!».
Durant la primera dècada dels anys 2000 aquesta era la sentència que millor ens resumia: «A Catalunya hi ha tres màfies: Unió, Convergència i el PSC. José Antich –llavors director de La Vanguardia– és el broker de les tres».
Ara hem perdut qualitat. Abans la trama era molt més eficaç. Es robava més, es feia amb més gràcia, quedava més net, i el país funcionava molt millor. Estaven engreixats els engranatges. Tot molt a la manera de «Fish Hooks» McCarthy, un polític corrupte dels anys 20, que cada matí s'aturava a l'església de St. James del Lower East Side de Manhattan per dir la mateixa oració: «Senyor, dona'm salut i força. Nosaltres robarem la resta».
La roda de premsa de dilluns del conseller Buch, queixant-se de la xifra de mascaretes que el Govern central havia enviat a Catalunya, com si fos una paròdia de la caiguda de Barcelona, té molt a veure amb aquesta mediocritat, amb aquesta decadència. Tot va sortir d'un tuit del broker Antich a El Nacional –que «el paguem nosaltres»– i és així que tot un conseller, en una roda de premsa del Govern, va sortir a fer el ridícul amb la seva pròpia propaganda. Mal aconsellat pel seu cap de premsa, Joan Maria Piqué, va confondre el seu propi camió de les escombraries amb un menú de migdia, i l'independentisme va expressar la seva malaltia empassant-se l'ham en lloc de revoltar-se contra la clamorosa indigència. Tant d'orgull per a tan poca dignitat. Va haver-hi un temps en què sabíem distingir el peix fresc de l'artilleria, la política dels acudits del tercer gintònic, els periodistes comprats de la responsabilitat dels consellers, i fou així que Catalunya semblava molt més del que era, perquè encara ho estàvem construint; tot el contrari del que passa ara, que no semblem ni la meitat del que som i perseguint fantasmes se'ns escapen per l'aigüera totes les oportunitats de créixer.
Quim Torra, extraviat en el seu paper, es fa el que salva vides quan no ha estat capaç de prendre ni una sola iniciativa, i en les seves vergonyoses alocucions oposa l'economia a la salut, i a la vida, com si no fossin la mateixa cosa. De fet, tots els seus discursos van sobre la mort, i sembla que no entengui el que ens manté vius. La vida només és possible si la garanteix l'economia, la creació empresarial i la productivitat. En la seva obsessió per atribuir-li cada cadàver a Espanya, promou l'endarreriment del país i una misèria que causarà moltes més víctimes que la pandèmia. Dorm a Canonges per no infectar la seva dona, Carola Miró, malalta de càncer, i de nit divaga per Palau parlant amb els difunts presidents de la Generalitat. Els invoca i els demana consell, en pijama, bata i sabatilles. Els mossos fan veure que no el veuen, però comenten entre ells que l'home no gira rodó.
Puigdemont comença a tastar l'oblit. Torra sobreactua per mantenir encesa la flama, i fa la ronda de nit amb fantasmes. Budó no sap quines mascaretes compra i Buch veu capitulacions imaginàries. A la massa irada tot li sembla pàtria i acaba de donar profunditat a la derrota. Jo sempre m'havia cregut més intel·ligent que la resta, però ara veig que realment ho soc, i que no té cap mèrit. Quan li vaig enviar el tall de Buch queixant-se del 1.714.000 de mascaretes, el director adjunt de l'ABC em va demanar que en revisés la procedència perquè tenia tota la pinta de ser una fake news. Quan ni els teus adversaris es poden creure el ridícul que estàs fent ha arribat l'hora d'interpretar un altre repertori. Si pagues a l'Antich perquè et faci l'agit-prop, no siguis tan babau de creure-te'l.
El Pepe és el granger que acudeix a remolcar amb el seu tractor un cotxe que ha quedat atrapat en un fangar de les seves terres. «Em sap greu», li diu al foraster, «però hauré de cobrar-li 50 euros perquè és el desè cotxe que he hagut de remolcar avui». I el conductor exclama «El desè? Marededéusenyor! I quan treballa les seves terres? De nit?». «No, no» –li respon el pagès Pepe– «de nit inundo el fangar».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit