Es tal la magnitud i l'inesperat del que estem vivint, la pandèmia universal, que moltes persones estan convençudes que ja res seguirà sent igual quan passi. Prediuen canvis profunds, alguns de tall apocalíptic, altres renovadors.

Tot serà diferent... o no. Els claims que els publicistes dissenyen aquests dies parlen d'una cosa bàsicament passatgera: tan aviat com trobem la vacuna contra aquest maleït virus, tornarà la normalitat. Però, quina normalitat?

Que el moment que estem experimentant és únic i, almenys, s'assembla a un cataclisme civilitzatori, resulta evident. Però ho sembla ara, que estem recollits davant un contagi massiu, de llenguatge bíblic. La humanitat reacciona davant els desastres, sens dubte, tot i que la història ens ha ensenyat, moltes vegades, que oblida aviat. Ensopeguem amb la mateixa pedra, assenyala l'auguri.

Aquest és un món de conflictes, d'interessos contraposats i, sobretot, de maniqueismes ideològics. Pensar creient en una doctrina, en el judici del bé i del mal, sol ajudar als qui desitgen un camp de joc ple de certeses, aquells que confonen la veritat -inexistent-, amb la realitat viscuda de la seva experiència i la seva pròpia construcció mental. Som el que imaginem ser.

Les actuals jornades de confinament tornen protagonisme a molts d'aquests actors que miren d'explicar el que està passant per agafar avantatge o justificar el que ja ostenten. Ho estem veient en tots els àmbits, entre les nacions, entre els membres de la Unió Europea -llatins d'una banda, luterans d'una altra-, entre els polítics nostres, els espanyols, entre nacionalistes...

Davant d'aquesta panòplia d'interessos creats també sorgeixen els millors esperits, aquests que tornen a creure en la fraternitat humana en moments difícils: lluitant a les UCIs, treballant per mantenir el proveïment i els serveis bàsics, aplaudint als balcons, transmetent informació veraç i útil, complint les restriccions...

Però quan acabi la reclusió, el procés s'anuncia gradual i amb totes les precaucions davant d'una previsible segona onada vírica, aquí cadascú tractarà de portar la sardina a la seva brasa per rostir-la i menjar-se-la. Així que poso en dubte que aprenguem moltes lliçons d'aquesta crisi sanitària i el seu corol·lari econòmic. Tant de bo no sigui així.

Des d'una perspectiva dels grans cicles històrics, sabem molt fidelment per la seva proximitat que l'arrencada del segle XX va estar marcada per profundes pertorbacions. Aquesta centúria, la primera que considerem contemporània, es va iniciar amb una primera gran guerra i la revolució soviètica, a la qual va seguir el crash econòmic del 29 i, finalment, la devastadora Segona Guerra Mundial amb el seu pròleg incivil al nostre país i la seva conclusió delirant amb l'holocaust jueu. En paraules del prestigiós assagista Tony Judt, es va tractar d'un contínuum històric, una seqüència única i crítica la profunditat de la qual va servir per liquidar l'antic ordre sorgit de la revolució industrial taylorista i el colonialisme polític, donant pas al predomini americà, al pacte social europeu i al desenvolupament de les grans empreses de capital finançat per inversors.

Ara, en aquest segle XXI, les crisis agudes ja no es manifesten de manera bèl·lica, tot i que fa temps que el sistema actual supura malestar per les seves costures. El 2008 es va enfonsar el marc financer d'un capitalisme que ja creia més en l'especulació en curt que en l'economia productiva. Llavors es va dir que calia implementar reformes, incorporar més ètica i transparència als negocis, tancar els paradisos fiscals (ho va proposar Nicolas Sarkozy) i retornar a amplis acords socials i democràtics que sostinguessin de nou les classes mitjanes. Poca cosa s'ha dut a terme de tot allò.

La pandèmia actual, dotze anys després del suïcidi de Lehman Brothers i els seus col·legues de la banca d'inversions, posa en qüestió uns altres tants punts fràgils del sistema: la globalització desigual en primer lloc, desigual entre nacions, entre empreses, entre models polítics i laborals... al que cal afegir l'escassa competència dels organismes internacionals -de l'OMS a l'ONU, de l'FMI a la UE-, així com la constatació que les democràcies occidentals han encallat en un model polític parasitari i endogàmic, administrat per una classe altofuncionarial (els actuals polítics i els seus partits) basada en el curt abast dels mitjans de comunicació de masses i en argumentaris més propis de la psicologia publicitària.

Val a dir, finalment, que estem assistint a la definitiva emergència del poder tecnològic i social dels països de l'Extrem Orient, els dracs del Pacífic, basat més en una visió confuciana de la col·lectivitat com a factor de supervivència davant de l'individualisme que no pas en una via política autoritària (marxista). Això vol dir que és competència de les societats liberals occidentals procedir a la reforma del sistema perquè, en cas contrari, el pol oriental li discutirà obertament la supremacia.

En un col·lateral d'aquest escenari ens trobem nosaltres, els espanyols, amb les nostres desraons històriques i estereotips que es confirmen amb les crisis: oscil·lem entre la indolència i l'heroisme, reaccionem socialitàriament (recordin, Fuenteovejuna, tots a una) davant la injustícia i el drama, però ens sembla sospitós el coneixement i, en canvi, apreciem l'acudit ocurrent i la festa.