La pandèmia de la COVID-19 s'estén i arriba amb estrèpit als Estats Units i a l'Índia, que un per la seva importància i l'altre per la seva població semblen cridats a convertir-se en els seus propers grans focus d'expansió. Arriba també a l'Àfrica, encara que més silenciosament perquè aquest continent ocupa menys lloc en els nostres mitjans de comunicació, tot i que previsiblement farà estralls per l'esgarrifosa manca de mitjans per combatre-la, i també per la recessió econòmica que la succeirà en forma de fam. I arriba finalment a Iberoamèrica de la mà de líders tan irresponsables com Bolsonaro o López Obrador, que en contra de l'evidència es neguen a reconèixer el seu mortífer poder.

Aquest virus és diferent, però això no és excusa perquè hagi agafat tan desprevinguts governants i sistemes de salut, ja que hi ha hagut molts precedents des de la «grip espanyola» de 1918 (50 milions de morts) fins als recents SIDA, SARS, Ebola... i no els hem fet cas. Que no ens diguin que no sabien que això podia passar ja que els experts ho havien advertit, com també sabem que és només qüestió de temps fins que hi hagi una altra epidèmia més mortífera que aquesta (la taxa de mortalitat de l'Ebola és del 50%), que fins i tot podria ser provocada per virus creats artificialment en laboratoris si grups terroristes aconseguissin aquesta capacitat. Són moltes les coses que cal canviar i les mesures que cal prendre per defensar-nos d'aquest futur. No és ciència-ficció, ja que tot canvia molt ràpid: les guerres tenen ja un component cibernètic important, i Bonnie i Clyde no haguessin cregut que el 2020 no calguin pistoles per robar un banc.

Bernard-Henri Levy recordava en un article recent que el terme pandemios (literalment «sobre el poble») es va començar a utilitzar a Grècia al segle V aC per designar la plaga que mata tothom sense fer diferències, davant scourgos, que era un terme reservat a malediccions que s'emportaven per davant els primogènits de cada casa, com va passar amb Moisès a Egipte. Una pandèmia és global per definició i ningú està segur encara que els seus efectes siguin molt diferents d'uns països a altres, tant pel percentatge d'infectats com pel de defuncions que provoca. En el cas d'Espanya ambdós assoleixen números difícilment explicables, ja que amb prou feines amb el 0,5% de la població tenim el 20% dels morts de tot el món, el major percentatge per càpita... i no serà un consol que baixi a mesura que el virus s'estengui a altres països. No fem com els que imiten la Reina d'Alícia al País de les Meravelles demanant «primer la condemna, i després el veredicte», ja que temps hi haurà per saber a què devem l'honor d'ocupar aquest destacat lloc en el tràgic podi de la pandèmia. De moment cal vèncer-la perquè aviat sigui un mal record que passarà als llibres d'Història com la major tragèdia soferta per la Humanitat des de la II Guerra Mundial, una tragèdia que marcarà sens dubte «un abans i un després». I els polítics que vam votar haurien de prendre'n nota per unir-se a la recerca de solucions, evitant vergonyosos espectacles com el de fa uns dies al Congrés.

Nosaltres no hem de perdre els ànims, seguir les indicacions de les autoritats i combatre l'epidèmia de la por, que és humana i lògica, perquè malgrat tot som uns privilegiats per viure en un país amb un sistema de salut desenvolupat i amb mitjans (encara que també s'hagin evidenciat mancances) per afrontar la que ens ha caigut a sobre. I pensar en com enfrontaran la pandèmia als camps de refugiats de Síria, en llocs en guerra com el Iemen i Líbia, o en països que no ho són com Somàlia. Llocs on no arriben els tests o les màscares perquè Europa i els EUA compren tota la producció mundial, i on la mort forma part del paisatge diari, com aquell pare del golf de Guinea a qui vaig donar el condol després d'un accident en el qual havia perdut dona i sis fills i em va contestar: «Li ho agraeixo, però no s'amoïni perquè en tinc d'altres», o aquesta mare que havia parit bessons i havia de decidir a quin dels dos deixava morir perquè només tenia llet per alletar-ne un...

Aquesta crisi ha d'ensenyar-nos a ser més agraïts a la vida i una forma de fer-ho és ser més solidaris amb el nostre proïsme, que en aquest cas són els més vells. Per la seva vulnerabilitat i perquè estan morint davant dels nostres ulls en percentatges obscenament elevats, posant de relleu que vivim en una societat que els rebutja encara que no ho vulgui reconèixer. La publicitat dominant ens vol sans, guapos i forts i per això disfressem els furgons fúnebres, per no veure'ls, i fiquem els nostres avis en «residències de la tercera edat» (fins i tot evitem la paraula «vell»), que exigeixen una dràstica revisió, ja que la tragèdia que hi ha passat ha posat en relleu serioses deficiències en el seu control i en el seu règim de funcionament.

I no oblidem tampoc els que viuen sols perquè, com em deia una amiga africana amb molta raó: «Els veritables pobres no són els que no tenen diners, són els que no tenen ningú». I són molts. La solitud és sempre dura però ho és més en un règim de confinament com l'actual. Alleujar aquesta soledat pot significar molt per als qui no tenen amb qui compartir la seva por i les seves ansietats. A vegades n'hi ha prou amb una trucada per trencar la monotonia i enriquir tot un dia.