18 de abril de 2020
18.04.2020
Diari de Girona

El metge de l'Alcázar de San Juan

18.04.2020 | 06:00
El metge de l'Alcázar de San Juan

No sé per què, però sempre m'he malfiat de les crides genèriques a la solidaritat. Potser perquè les he trobat farisaiques. Més per agradar-se que no pas per satisfer de debò necessitats de l'altre. Per alguna cosa estem en l'era de confessar-nos els pecats sense acte de contrició prèvia. I de fer-ho, en públic, assembleàriament, com si fóssim calvinistes de pura raça.
S'ha posat de moda, aquests dies, sortir als balcons a les vuit en punt del vespre per aplaudir els sanitaris de tota mena i condició, àdhuc el farmacèutics, i el personal de les ambulàncies. Es fa de bona fe, segur, però aquest articulista, que també ho fa a instàncies dels seus veïns de carrer, sovint es pregunta per què abans d'ahir no els teníem presents en les nostres oracions, com sovint diu per no usar els verbs desconèixer, ignorar o prescindir. Es pregunta també si sortim en senyal d'agraïment i de reconeixement o sortim per por? Evoco al president Mitterrand: «La por no és mai sobre les coses que passen, sinó sobre les que penses que poden passar». Em permeto d'afinar-la: «Sobre les que pensem que ens poden passar a nosaltres». Res de finor ni de finezza. A raig. I crec que és aquesta por a què ens pot arribar a passar a cadascú de nosaltres la que ens empeny a aplaudir una plaça buida, com és el meu cas.
Això darrer és el que li ha passat a un metge de la localitat de l'Alcázar de San Juan (Ciudad Real), però bé que es podria donar (o ja s'ha produït) a qualsevol punt geogràfic de Catalunya o del món sencer. El metge, tot tornant de fer més hores que un rellotge en el seu hospital, atenent infectats i salvant vides, es va trobar que per la majoria dels seus veïns d'escala era un espuri, un bastard, un mala persona que els podia encomanar la COVID-19. L'anònim escrit deixat a la porta del seu pis l'instava a no usar-lo. Partia d'un hipòcrita reconeixement a seva labor en l'hospital, però l'empenyi a allotjar-se en un altre indret perquè «aquí també tenim vells i fills». La seva mare ho ha espargit per les xarxes i d'aquí als mitjans de comunicació. La solidaritat no és altra cosa que la racionalització de la insolidaritat que ens caracteritza com a humans. Jesús de Natzaret fou qui marcà la ratlla; en cap cas, la revolució francesa. Però la deshumanització de la laïcitat l'ha esborrada.
De fet, salvant les distàncies, és el que li va passar al meu recordat amic Lluís Maria de Puig dies després de l'assassinat del també plorat Ernest Lluch. Els veïns d'escala, que fins aleshores havien presumint de tenir un diputat a Corts i al president del Consell de Europa entre ells, el varen instar a deixar el cotxe al carrer no fos cas que per una bomba adossada al seu vehicle s'enfonsés l'edifici i se n'anessin a l'altre barri. Succeí a Girona ciutat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook