No tots els herois són els meus herois en aquesta situació de pandèmia, crisi i tancament. Els que tenen temps de cosir-li una bandera a una mascareta no són els meus herois, ni la pàtria que defensen amb el verb inflamat és la meva pàtria. Aquest gegantí sacrifici que està fent tot un país resulta de la suma d'enormes sacrificis personals, familiars, íntims. Em sobra el llenguatge grandiloqüent perquè els dolors callats són igualment reveladors, si no més. No estem aguantant de portes endins perquè ens ho demanin els egos inflamats que aquests dies busquen el seu minut de glòria, ni els encantats de gestionar la situació a força de proclames parabèl·liques. A tots ens arriba diàriament algun episodi particular d'aquest malson col·lectiu, que és una suma de dolors o un mal escrit en milers de petits capítols, que ens fa relativitzar la nostra por.
El pare de la meva millor amiga va morir el matí de Divendres Sant. Malalt avançat d'Alzheimer, va patir cremades després d'un accident domèstic. Va ser operat, però no va poder suportar les cures posteriors. En tota aquesta cadena de contratemps no va comptar amb la companyia de la seva família. Uns dies abans, la seva dona, que també havia estat ingressada per una malaltia greu, es va contagiar de coronavirus a l'hospital, fet que va obligar a aïllar-la i a sotmetre a quarantena la resta de persones properes amb les quals s'havia relacionat. De manera que durant dues setmanes els fills i nets van seguir l'evolució de tots dos malalts per telèfon, o gràcies a alguna trucada de vídeo facilitada pel personal sanitari. Aquest contacte va ser l'últim contacte amb el pare. Hores després que la mare rebés el resultat negatiu de la seva prova de virus, i que els seus àngels de la guarda li cantessin Resistiré mentre li deien adeu entre aplaudiments, el pare de la meva amiga va morir. Juntes hem comentat la incongruència que ella no pogués fer-li un petó de comiat quan viu a quinze minuts per evitar-li un possible contagi, quan fa sis anys jo vaig agafar un avió i un autobús, vaig recórrer mil quilòmetres i vaig arribar a temps d'agafar-li la mà al meu dues hores abans que se n'anés. S'han trastocat les distàncies insalvables, n'han aparegut d'altres. La saturació dels serveis funeraris a la ciutat en què habiten va obligar la meva amiga i el seu germà a recórrer cent quilòmetres per a la incineració, una cerimònia desangelada que va durar un sospir per les restriccions de l'estat d'alarma. Uns breus minuts per separar-se per sempre d'un pare, una bona estona en el control de carreteres on van haver d'acreditar que no tornaven d'una excursió.
La família de la meva amiga no ha pogut reunir-se per celebrar la vida del pare. Esperaran temps millors perquè ell, que va ser un home alegre que d'adolescents ens feia plorar del riure amb els seus acudits, mereix que li dediquin una bona estona, una sobretaula llarga i sense presses; hi ha molt a recordar. Esperaran que torni la normalitat, o almenys la que pertoca al quart manament que exigeix ??honrar els progenitors. De la normalitat de l'economia i l'homenatge al mercat ja se'n preocupen d'altres. La meva amiga, que forma part de l'activitat essencial, sortia de treballar quatre hores abans que expirés el seu pare, i va tornar-hi dos dies després de rebre les seves cendres, amb una inquietant sensació d'irrealitat. Que aquest moment fonamental en la seva biografia no ha passat de veritat.
