El coronavirus que va venir de la Xina, mortífer i que de passada ha fet quedar en ridícul tots els profetes de l'economia neoliberal que, per dignitat, haurien de plegar com a mínim de fer tuits, ens ha deixat ben clar a tots que sense sanitat pública som morts, literalment. El sistema, ara molt aplaudit, puntualment, a les vuit del vespre, i que ha estat víctima propiciatòria de les retallades de la dreta a Espanya i, molt especialment, a Catalunya, ha col·lapsat i ens ha mig obert els ulls: hem vist que els occidentals també podem ser vulnerables.

Ves per on, el SARS-CoV-2, la cuca invisible que provoca la COVID-19, també ha fet trontollar un altre pilar d'aquell Estat del Benestar que fins fa unes setmanes tots, equivocats, donavem mig per fet: l'educació pública, que també fa tentines a Espanya i, molt particularment, a Catalunya. El que passa aquests dies tan llargs és la prova que els últims governs que ens havien de dur a la terra promesa -l'Ítaca dels gossos fermats amb llonganisses- ens empenyien, com a molt, cap al pedregar: de la mateixa manera que han maltractat la sanitat han deixat de banda l'ensenyament públic, refugiat sovint en barracots i desprovist de personal i d'eines tecnològiques adients; i de la mateixa manera que els hospitals mantenen les constants vitals pels mèrits que fan metges, personal d'infermeria, zeladors, administratius, etc., si el trimestre telemàtic arriba a algun port serà gràcies al sobresforç que hauran de fer els mestres, desprovistos de directrius clares per part de retalladors experts que tenen en la crisi (del 2008!) l'excusa perfecta i, en Espanya, el culpable ideal de tots els mals. Els últims anys, a banda de despullar-la cada vegada més, els gestors patris -de la república, si volen dir-ne així- han consentit que l'educació actuï com el primer sedàs de la segregació social: si ets pobre, a estudiar a la pública, igual que si tens mal de panxa i pocs diners et toca anar a fer cua als CAPs, que les mútues són figues d'un altre paner.

I així estem: si ets pobre i estàs confinat a casa, ni avaluació online, ni deures, ni zooms, ni skypes, ni instagrams amb fotos de pastissos o concerts de guitarra, ni whatsapps, ni punyetes. I així estarem: perquè, quan tot això passi, els pobres ho seran més i els rics recuperaran la desmemòria.