Cada pandèmia té la seva vedet epidemiològica. El lloc que aquests dies ocupa Oriol Mitjà, perfectament retratat per Michele Catanzaro a El Periódico de Catalunya, el va ocupar la monja Teresa Forcades a la penúltima gran epidèmia: la grip A. Al 2009, es van contagiar 700 milions de persones, tot i que casos confirmats van ser 1,6 milions, i van morir 18.000 persones, l'equivalent a les víctimes de COVID-19 només a Itàlia. En aquella ocasió, els governs europeus van pecar d'excés de previsió, al contrari que aquesta crisi en la qual, per a alguns, han anat tard. I van distribuir milions de dosis de vacunes contra la grip A. Un fet que, quan es va comprovar que la letalitat era molt baixa i que el contagi no arribaria a Occident, li va servir a la monja Forcades per denunciar una conspiració de les farmacèutiques per generar una sensació de pànic i aconseguir facturar milions d'euros als governs rendits als seus designis a través d'un vídeo que la va llançar a la fama. Es va convertir en el relat alternatiu gràcies a l'autoritat que li concedia, per a alguns, la seva doble condició de monja i doctora en medicina. Què pensa la monja Forcades de la crisi actual? També ha estat una conspiració de les farmacèutiques per vendre mascaretes, test PCR, respiradors o bates d'un sol ús? Ni rastre de la seva veu.
De totes les formes de populisme, el dels científics despitats és una de les més nocives. En primer lloc, perquè apaivaguen l'ansietat que genera la incertesa en la població amb falsedats que després són molt difícils de desmuntar. I, en segon lloc, perquè, en la seva qualitat d'experts, proporcionen munició als líders polítics populistes. Com ha explicat el catedràtic Joan Subirats, i ara tinent d'alcalde a Barcelona, ??la ciència avança gràcies a la controvèrsia, al debat. Popper ho va explicar de meravella quan va dir que l'objecte de la ciència no és «verificar» hipòtesis, sinó «falsejar-les». De manera que la veritat, millor dit, l'evidència científica, és provisional per definició. Quan una epidèmia creix a un ritme de centenars de milers de contagiats diaris, les evidències deixen de ser-ho a major velocitat si es pot. Si apliquen aquest punt de vista a debats com l'ús de les màscares, la fiabilitat dels tests o la letalitat d'aquest coronavirus llavors descobriran que on els populistes denuncien incompetència, hi ha el més noble i eficient del mètode científic: el dubte. La ciència avança perquè abandona els dogmes com va fer Galileu.
Veiem, pandèmia rere pandèmia, que en epidemiologia hi ha dues grans escoles: els partidaris d'accelerar els contagis per arribar abans al famós pic i els que defensen les confinacions massives per regular aquesta expansió. Tots dos coincideixen que el resultat final, pel que fa a infectats i a morts, és més o menys el mateix. Varien els costos, tant en l'àmbit econòmic com social i sanitari. L'absurd és convertir aquestes dues escoles epidemiològiques en escuts o banderes de la confrontació partidista. Absurd per part dels polítics i mesquí pels científics que es deixen utilitzar.
