Com bé sabeu el Congrés de Diputats va autoritzar la pròrroga de l'estat d'alarma sol·licitat pel Govern fins al dia 26 d'abril d'enguany. No obstant això, s'han aixecat algunes de les dràstiques mesures de confinament i tornem a estar amb la mateixa situació en què estàvem en un primer moment quan es va dictar el Reial Decret 463/2020 de 14 de març pel qual es declara l'estat d'alarma i posteriorment modificat pel Reial Decret 465/2020, de 17 de març, és a dir, a partir del dilluns dia 13 es recuperava bona part de l'activitat que estava suspesa al nostre país, ja que el dia 9 d'abril finalitzava «el permís retribuït recuperable» que s'establia en el Reial Decret-Llei 10/2020, de 29 de març.

A dia d'avui (divendres), Espanya té comptabilitzats més de 180.000 casos confirmats d'infectats de coronavirus, 19.130 morts com a conseqüència de dita malaltia i més de 74.000 persones s'han curat. Les UCIs continuen tenint uns alts percentatges d'ocupació i tot el sistema sanitari està estressat, ja que no es poden dur a terme les intervencions quirúrgiques que estaven programades de forma habitual. Amb aquest grau d'afectació a la població, em pregunto per què aquesta extraordinària rapidesa a tornar a l'activitat econòmica? No es podia esperar una setmana o deu dies més per tal de tenir més descongestionades les UCIs i alhora no córrer el risc que tot el que s'ha guanyat amb aquest mes de confinament se'n vagi en orris si s'incrementa la quantitat de gent infectada? La improvisació del Govern espanyol al llarg d'aquesta crisi ha estat una constant... L'activitat es reiniciava sense que el Govern dotés les empreses dels corresponents equips de protecció individual (màscares, guants, gels per desinfectar...), i sense haver tingut el vistiplau del Comitè científic que l'assessora. Què està passant realment? Com pot ser que països del nostre entorn, entre els quals Itàlia, es permetin prolongar el confinament total fins al dia 3 de maig, quan fins i tot en aquell país la pandèmia va començar abans que al nostre? Itàlia té una població de 60.359.546 habitants, és a dir, 13.424.914 habitants més que Espanya, que en té 46.934.632. Les dades d'afectació del coronavirus a Itàlia són, en proporció del número d'habitants, millors que les nostres: 156.363 contagiats, 20.000 morts i 34.211 curats.

Les empreses han reprès l'activitat sense poder tenir els recursos necessaris per protegir els seus treballadors. Què passarà si un treballador contagia un altre amb el coronavirus? Serà un accident de treball? Ens vindrà a veure la Inspecció de Treball i ens sancionarà per no complir la Llei de Prevenció de Riscos Laborals? Instaran d'ofici l'expedient de recàrrec de prestacions a la Seguretat Social? Molt em temo que les resposta a totes aquestes qüestions ha de ser afirmativa.

La majoria de les actuacions econòmiques per ajudar les pimes, autònoms i particulars dictades pel Govern espanyol se centren en els crèdits ICO, que són avalats en un percentatge elevat pel l'Estat, però aquests crèdits s'han de tornar, i els empresaris, autònoms i particulars d'aquest país no tenen capacitat d'endeutament perquè encara s'estan refent de la crisi econòmica de l'any 2008. Alguns països de la UE, entre els quals Alemanya i Dinamarca, han donat ajudes directes a fons perdut a aquests col·lectius per compensar íntegrament les seves pèrdues, perquè hi ha països que sí tenen capacitat d'endeutament, especialment si han fet els deures. També ho han fet els EUA i el Regne Unit, que com que tenen sobirania monetària poden imprimir la moneda que els calgui i, a més, tenen la confiança del mercats que tornaran els diners en el seu venciment. Els països, com per exemple Espanya, més vulnerables en termes financers, no s'atreveixen a prendre aquestes mesures perquè estan morts de por, i segurament és per això que s'ha aixecat el confinament, però és pitjor el remei que la malaltia perquè, si s'ha de tornar a confinar per un augment del contagi, el desastre en termes reputacionals serà enorme. Ara el més important és lluitar contra el coronavirus i després vindrà el finançament. Les empreses fugen d'endeutar-se més com si fos la pesta, més i tot quan l'Estat els deu molts diners a moltes d'aquestes.