20 de abril de 2020
20.04.2020
Diari de Girona

No és el moment d'aferrar-se al sentimentalisme

20.04.2020 | 06:00
No és el moment d'aferrar-se al sentimentalisme

Els sentiments són un profund pou ple de contradiccions. L'emocional, moltes vegades, ens organitza la vida i ens converteix en màrtirs desesperats. Darrere de tot anhel (hi ha alguna cosa o algú) que ens posa l'interior de cap per avall.
El sentimentalisme, en determinats contextos, ens desil·lusiona i ens destrueix interiorment. De què serveix estar tot el dia pensant en sentiments si tot xoca contra el mur de l'impossible? És clar que hi ha abraçades que abrasen, petons que consolen i cossos que dissolen la pena, però ara no és el moment de pensar en ells. La impotència ens envileix, i ràpid posa al seu servei la desesperació; crec (segons estan les coses) que hem de ser menys «tous» i fer-nos més durs. La felicitat, tard o d'hora arriba, però mentrestant (opinió subjectiva) el millor és callar i pensar. El silenci és boca entreoberta que ordena el nostre interior i ens fa un petó d'una manera ordenada... Quantes formes hi ha de consolar-se sense recórrer al sentimentalisme!
Crec que ens falten les condicions necessàries per abordar els perills que venen sense esperar-los. Ja hem vist que la vida (en determinats moments) és el dolor per on circula la mort; per aquesta raó és important la maduresa emocional. De joves podem estar acomodats al costat del sentimentalisme, però a determinada edat, hem de ser mèrit que treballa per ser herois. Sempre he pensat que les persones que només s'agafen a l'amor són covards... Per tant, crec que el que pensem que és un concepte meravellós, de vegades ens traeix. No hem après a ser valents, hem pensat que el greu costat de la vanitat i l'ostentació es difumina: i ja veuen que equivocats que estàvem. Ens fallen els coneixements intuïtius, els que reconeixen la desembocadura de l'adversitat, i són espasa que repta sense servir-se d'idioteses. Entre elles l'estúpid sentimentalisme...
A dia d'avui, miris per on miris, tot és una aportació a la blanor. I no, no podem ser esperit impregnat en blanor, que (tard o d'hora) es converteix en debilitat.
Hi ha una expressió molt nostra, sí, és ordinària, grollera i vulgar, però exalta el valor i la lluita. Tots en els esdeveniments insòlits l'hem fet servir alguna vegada... Em refereixo a «amb dos collons». Doncs considerem la frase i sortim urgentment dels estats d'ànim que s'escoren al sentimentalisme.
Per la resta, només em queda desitjar-vos força i salut.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook