El darrer informe del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), òrgan de les Nacions Unides encarregat d'avaluar els coneixements científics relatius a aquest greu problema, ens adverteix que la reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle de tots els sectors és l'única manera de mantenir l'escalfament global per sota del 2°C. L'informe ens recorda que veurem diferents efectes en funció dels territoris però que, si no ho evitem, les conseqüències seran més dràstiques en els països menys desenvolupats d'Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina i el Carib.

És important que tots i cadascú de nosaltres canviem en molts aspectes la nostra forma de vida: reciclar el 100 % dels residus, reutilitzar al màxim tot el que sigui possible, reduir el consum de carn, molt especialment la procedent de la ramaderia industrial, evitar els productes «sobreenvasats», consumir productes de proximitat, comprar estrictament la roba necessària, perllongar la vida útil dels aparells electrònics i dels electrodomèstics, contractar energia renovable, utilitzar vehicles híbrids o elèctrics, viatjar sempre que sigui possible en transport públic, utilitzar el teletreball si disposem d'aquesta opció, reduir els viatges turístics a l'altra banda del món, prioritzar el tren per sobre de l'avió on això sigui factible, anar en bicicleta o caminant per moure'ns pel centre de les ciutats...

Tanmateix, com ens explica Juan López de Uralde, exdirector de Greenpeace a Espanya i actual diputat al Congrés, el problema del canvi climàtic va molt més enllà de les actituds personals: és imprescindible la lluita col·lectiva i la mobilització social. El diagnòstic no és fàcil, ens diu, però hi ha fets que podem destacar sense por d'equivocar-nos i que expliquen almenys en part la dificultat d'avançar. És el cas del paper entorpidor de les corporacions energètiques, del finançament públic dels combustibles fòssils, de l'escassa voluntat política dels governs, o del negacionisme finançat per les grans corporacions.

Evitar ultrapassar en un grau i mig o dos l'increment de la temperatura mitjana respecte a la de l'any 1850 no és una tasca fàcil. L'anomenat «capitalisme verd», incloent el mercat de drets d'emissió i altres mecanismes de compensació, no resoldrà el problema mentre mantinguem un model de creixement descontrolat i de priorització dels beneficis a qualsevol preu. No es pot pretendre, d'altra banda, que els estats que contaminen des que va començar la revolució industrial (1780-1840) reclamin el mateix ritme de reducció d'emissions per part dels nous països emergents o altres de menys desenvolupats. Avui dia Xina, Estats Units, Índia, Rússia i Japó, juntament amb la Unió Europea si la considerem en el seu conjunt, són els més contaminants, però aquells que porten prop de dos segles fent-ho, bàsicament bona part de la UE, els EUA i el Japó, són els que han d'encapçalar la cursa per l'anomenada «descarbonització».

No és fàcil ser optimistes en una tasca com aquesta. Ja fa alguns anys Ignacio Ramonet ens recordava que existeix una greu contradicció entre la lògica del capitalisme, amb el seu creixement ininterromput, l'avidesa de guanys, l'explotació sense fronteres i la nova austeritat indispensable per evitar el cataclisme climàtic. També Joaquim Sempere incideix en aquesta via, quan ens recorda el conflicte entre desenvolupament capitalista i medi ambient natural. Les iniciatives ambientalistes, ens explica, apareixen com l'excepció en la seva recerca sistemàtica de taxes màximes de guany en el termini mes curt, i són el que ha portat que els capitals hagin saquejat la terra, buidat el subsol, destruït els boscos, sobreexplotat terres de cultiu, bombejat aqüífers fins a esgotar-los, i desplaçar les poblacions «molestes».

També diferents autors crítics amb el sistema ens recorden els tres grans reptes que amenacen el futur de la humanitat. Un d'ells és, sens dubte, l'escalfament global i l'amenaça de fallida ecològica a què estem fent referència. En segon lloc les armes nuclears, la cursa d'armaments i l'increment de la capacitat de destrucció massiva. En tercer lloc, però no menys important, les desigualtats creixents, tant entre classes i sectors socials com entre països i regions del planeta. La solució d'aquests grans reptes no podrà mai arribar amb l'actual sistema neoliberal de capitalisme salvatge, ens cal un nou sistema econòmic i social sense guerres, igualitari, antipatriarcal i ecològic. Ara que estem en una crisi sanitària sense precedents al món en moltes dècades, pot ser un bon moment per replantejar-s'ho.