Ara que es comença a veure la factura al final del túnel, es demostrarà que hem emmalaltit per sobre de les nostres possibilitats. Hi ha moments en què els diners no són el més important, però són breus i el futur s'anuncia massa llarg, un missatge positiu en el pla pandèmic però esgarrifós en l'econòmic. Sobretot, perquè després del segrest domiciliari resulta que el confinament és contraproduent en haver entorpit la «immunitat de ramat», que sembla un concepte ultraliberal abans que epidemiològic.

Abans d'interioritzar l'amenaça que l'assalt vigent del coronavirus només és el primer que es registrarà aquest any, convé recordar que el vaticini apocalíptic prové dels mateixos experts governamentals que es van afartar de comparar la pandèmia amb una grip. Segons els criteris actuals de l'executiu sobre les notícies falses, tan difoses per les autoritats des de l'inici de la pandèmia, qui degradés la COVID-19 a un episodi gripal hauria d'ingressar a la presó. Malgrat això, aquí segueix Fernando Simón, que al febrer vaticinava «un grapat de casos». De nou, aquesta asserció és totalment permissible en els marges de la llibertat d'expressió que no exceptua els ignorants, però suscitaria ara una intervenció policial.

Les solucions contra el coronavirus han estat engiponades pels mateixos estaments que van menysprear amb culpa la tempesta que s'acostava. Ampliant el focus, queda anul·lada la prepotència europea que la puixança econòmica de Corea del Sud, Singapur o Taiwan no anava acompanyada d'un progrés social. La denigrant accepció d'una sanitat tercermundista encaixa millor en aquestes dates a Nova York, Madrid, Barcelona o Milà que als tigres asiàtics. La tremenda factura de la paralització del planeta no condueix a la «desglobalització» tan esbombada des que va ser encunyada per un banquer francès, sinó a la «xinificació». I davant la dificultat d'imitar l'estajanovisme oriental, el que queda d'Occident ha decidit imitar la part més fàcil, la supressió de les llibertats.

A La pesta de Camus, l'epidèmia que afligeix ??Orà exerceix de metàfora del nazisme. A la pesta del coronavirus, la pandèmia curada només a mitges malgrat les intervencions radicals pot servir d'avantsala a un absolutisme digital, sense necessitat d'al·lusions nacionalsocialistes. El progrés en l'estat de vigilància supera amb escreix els avenços en el control de la malaltia. Ni ETA ni el terrorisme islàmic van propulsar mai el nivell de pànic entreguista de la COVID-19. El CIS pregunta si «estaria vostè d'acord que a Espanya no es permetés sortir al carrer i que les medicines i subministraments alimentaris es duguessin a les cases per personal especialitzat, com s'ha fet a la Xina». Més de la meitat dels ciutadans proclamen el seu assentiment, una submissió impensable en qualsevol altra etapa de la democràcia.

En el flanc social que tornarà a ser decisiu per suportar els embats de la factura econòmica del coronavirus, el distanciament ha reforçat sensiblement els vincles de comunitat. L'anotació notarial dels nous casos, i el sofriment compartit per cada mort, animen a esbossar una nova solidaritat. La imatge de només tres persones en els funerals de les víctimes no ha d'ometre que el dolor era compartit massivament, amb la qual cosa es multiplica l'assistència virtual als sepelis. No la presència física, perquè el món del futur només funcionarà in effigie, és estrany que Silicon Valley no ocupi un lloc més destacat entre els sospitosos habituals d'haver desencadenat la pandèmia.

La comunicació interior entre ciutadans desconeguts es compatibilitza amb el recel exterior. S'ha complert el somni que a tot arreu es tracti els consumidors amb el desdeny distanciat que abans només s'imposava als aeroports. El client ha deixat de ser benvingut. Molesta si no porta mascareta, si paga al comptat, si compra poc o si adquireix massa productes. Contra les lleis probabilístiques, s'ha imposat la percepció que el dany més que hipotètic supera el benefici tangible.

Amb les dades oficials però falses, un de cada tres mil habitants del planeta s'ha contagiat de coronavirus. El risc equitativament compartit enfront de la malaltia és una fal·làcia, perquè la caixera enfrontada a centenars de clients diaris no corre el mateix perill que l'executiu fortificat al seu domicili. No obstant això, ni el confinament obtingut en tancar-se en una caixa forta proporciona la garantia absoluta que abans podia pagar-se amb diners. Cal recordar per això que és de justícia que tots els ciutadans surtin endavant, però no necessàriament en els mateixos llocs que ocupaven abans de la pandèmia.