Els nostres herois anònims

A casa nostra ens estàvem entretenint amb el procés, amb les manifestacions del 8-M, amb les xarxes socials del Barça i no sé quantes tonteries més. El virus va atacar i ens agafà de sorpresa. Ni la classe política ni els experts ni els investigadors havien pronosticat la magnitud de la tragèdia. Ens va sorprendre en calçotets i a sobre sense el material imprescindible per fer-hi front.

Portem a la butxaca un telèfon mòbil de més de mil euros i en canvi no podem comprar mascaretes que valien 0,50 cèntims abans de la crisi, perquè ni a les farmàcies ni enlloc n'hi ha. Els sanitaris hi han fet front amb unes pèssimes condicions. Als hospitals hi mancaven bates, guants... això que en diuen els epis brillaven per la seva absència.

Tenim moltes hores per reflexionar i de ben segur caldrà aprendre la lliçó. Malauradament la classe política està fallant estrepitosament. La majoria són a casa, complint el confinament i donant lliçons per les xarxes socials. Són molt pocs els que hem vist en hospitals i geriàtrics per a donar suport a la gent que diàriament es juga la vida. La majoria dels nostres servidors públics mereixen un autèntic suspens. Però d'això ja en parlarem quan el coronavirus sigui història.

Ara també és l'hora de somiar. Algun dia tornarem a abraçar-nos. Algun dia tornarem a fer vida normal. Allò que mai no ens hauríem imaginat ha succeït. Però quan es derroti el virus podrem tornar als restaurants, als estadis de futbol, a passejar o a perdre'ns per les platges o les muntanyes.

I haurem de pensar en els professionals sanitaris que han salvat un munt de vides humanes. Ara ja som conscients que no es poden estalviar esforços en injectar diners al món sanitari i al món de la investigació. Molts d'ells s'han vist obligats a sortir del nostre país per tal de poder-se guanyar la vida. Nosaltres fins ara hem fet una aposta per uns futbolistes que han ocupat pàgines i pàgines dels diaris i mitjans de comunicació, tot pensant que eren els nostres herois. I estàvem totalment equivocats. Els grans protagonistes són metges, infermeres, celadors, auxiliars que són totalment anònims, que no viuen de la imatge i que es dediquen a salvar vides. Aquests són els herois. Una pandèmia de característiques letals ens ha fet obrir els ulls. Necessitàvem una experiència tan lamentable per adonar-nos-en.

I tampoc ens podem oblidar de tot el personal de les residències de gent gran. No han rebut cap suport de les administracions i s'han vist obligats a espavilar-se de la millora manera possible. Són una bona colla de professionals que també són anònims però que no han estalviat esforços en favor dels nostres avis. Una generació de persones que visqué la guerra i les seves seqüeles. I que gràcies a ells avui vivim en una societat lliure, democràtica i amb el màxim de comoditats.

I tot això no ho valoràvem fins ara. Ningú es podia creure fa unes setmanes que no podríem sortir de casa, que no veuríem els familiars i els amics, que no hi hauria futbol, que la majoria de la classe política desapareixeria i que fins i tot un bon grapat de treballadors no poguessin anar a la feina o que es posés de moda això del teletreball.

Ara hem d'esperar que la pandèmia es pugui vèncer. Segur que amb molts sacrificis, però entre tots hem de poder tornar a la normalitat i l'avorriment. No estàvem preparats per a aquests sotracs. Però quan puguem sortir al carrer, viatjar, fer esport i aquelles coses tan quotidianes ens haurem de preguntar si serem capaços de ser els d'abans o bé la COVID-19 ens haurà marcat per sempre. El temps ho dirà.