Cartes

Anna Pico Tomàs estudiant de 4t curs de biologia i biotecnologia a la UdG

Poder seguir amb les classes és una oportunitat per evadir-nos. No obstant això, casa nostra pot ser un ambient advers quan es tracta d'estudiar i realitzar exàmens. Hi ha qui pot pensar que pel fet d'estar «sense que ens vigilin» pot suposar un avantatge en una prova, però, ser a classe, amb el caliu dels companys i la seguretat que et dona el professor, és molt més favorable que un reguitzell de documents per consultar en els escassos minuts que dura la tasca.

Les mesures que en alguns casos s'apliquen, com la limitació de temps, afegeixen angoixa en una situació que hauria de servir per oblidar-nos de la pandèmia i entregar-nos a la nostra vocació. Cada casa és un món, alguns no gaudim dels avantatges d'una biblioteca. La bombolla de concentració que es forma en una classe durant un examen no té res a veure amb l'ambient d'una casa.

D'altra banda, també m'agradaria puntualitzar que esperem sortir de la universitat amb una sèrie de valors que, pacientment, els professors ens ensenyen any rere any, com l'ètica. Aquesta situació pot ser una gran oportunitat perquè els futurs científics us demostrem que hem adquirit aquesta competència.

Faig aquest escrit per posar en valor el paper dels professors i de l'espai que és la universitat. Aquesta situació extraordinària ens ha fet apreciar el que tenim quan anem al campus, les instal·lacions, ­l'ambient i la gent. Des de casa tenim ganes de seguir gaudint d'aquesta etapa i, sobretot, de tornar aviat.

Diversitat funcional

i discapacitat intel·lectual en temps de la COVID-19

Gabriela Mohedano Vallejo Auxiliar Tècnic Educatiu i estudiant del Grau d'Educació Social-UOC.

El col·lectiu de persones amb diversitat funcional i discapacitat intel·lectual són especialment vulnerables en la situació d'excepcionalitat que vivim per la crisi sanitària de la COVID-19 i queden més que mai en l'oblit.

Cal fer un canvi, cal explicar la discapacitat de manera diferent sense ressaltar les mancances, anant més enllà i posant l'accent en les barreres socials i culturals que impedeixen la participació de totes les persones a la societat, com a ciutadanes de ple dret.

Però també val la pena destacar petites accions que es realitzen i que sumen en positiu. Em refereixo a una iniciativa que sorgeix de l'equip humà del Consorci Sant Gregori, que atén infants i joves amb diversitat funcional i discapacitat intel·lectual, a la residència Joan Riu, i que ho fan amb una visió global de la persona i a la vegada tenint en compte les seves peculiaritats i necessitats específiques. Davant les dificultats plantejades en el confinament per la impossibilitat del contacte físic i no rebre visites dels familiars, es va organitzar una xarxa de contacte virtual i d'atenció a les famílies, per tal de mantenir el vincle tan important com necessari.

Aquest tipus de notícies en positiu són difícils de trobar en els mitjans de comunicació, però cal fer-les visibles, promocionar la reflexió i que cada cop més persones participin del necessari canvi de paradigma en la comprensió de la diversitat funcional i la discapacitat intel·lectual.

Cal entendre que no és la persona la que no té capacitat, és el sistema que amb un discurs homogeni no tolera la diversitat ni promociona l'apoderament de les persones «diferents». S'hauria d'estendre la consciència de la necessitat de desenvolupar-se i tenir un lloc al món, siguis com siguis. Fent camí plegats per aconseguir que tothom tingui el seu lloc.

Queixar-se, respondre o resoldre?

Xavier Serra Besalú GIRONA

Em dedico a l'educació. Soc docent. Em preocupa un fenomen que va a més des que va començar el confinament: els estudiants més brillants i els estàndard van fent coses; altres, els que tenen dificultats d'aprenentatge, estan com desapareguts o s'enfonsen en la confusió.

Els seré sincer: elaborar teories catastrofistes sobre l'«escletxa digital» i la «injustícia» de qui té pitjor connexió a internet o li manca un dispositiu o programari tenen base real, però són totalment inútils. En el món hi ha diferències, no som iguals en competències ni capacitats, tant entre els adults com entre els joves i els infants. L'educació no pretén ser «igualitarista» ni uniformadora sinó integradora: que cadascú pugui arribar al millor.

La meva «alerta» es basa en un fet que constato en la situació actual: força alumnes amb dificultats d'aprenentatge estan en «fora de joc», són els més perjudicats. I «queixar-nos-en» no serveix per a res.

Detecto tres actituds: (a) «em queixo!» Vista: una simple rabiola!; (b) «responc!», per exemple, obligant els alumnes que no facin gaire res; imagino que, si anem «a mínims» (jocs d'encertar amb un clic, l'aprovat general, i coses similars) no es perjudica tant els més fluixos; i (c) «resolem!», de manera assenyada.

Proposo la (c): cada docent sabem els alumnes que tenim o que ens han tocat. Pensem en els màxims, en aquestes circumstàncies: demanem molt als més competents i brillants, uns mínims raonables als qui poden esforçar-s'hi i una feina accessible -de debò- per als altres (encara que calgués imprimir i enviar-los-ho per correu postal, un «servei» bàsic, a qui estigui -cas límit- desconnectat de tota xarxa).

En breu: només lamentar-se o penalitzar tothom per no augmentar l'escletxa és «mala solució».

Siguem proactius. Provem-ho per una vegada.