Amb tot el que estem vivint a conseqüència de la pandèmia del coronavirus o COVID-19, segurament pocs pensen, ni recorden, que l'any 2020 és oficialment l'«Any Beethoven», ja que es compleixen enguany, sí, els 250 anys de l'aniversari del naixement del cèlebre compositor alemany. Una de les obres potser menys conegudes d'aquest gegant de la música clàssica és la seva Obertura Coriolà (opus 62). En aquesta peça, escrita i estrenada el 1807, Beethoven introdueix la tragèdia de l'heroi romà homònim. Una obra que té un inesperat punt de connexió amb el moment present.
Diu la llegenda de Coriolà, recollida entre altres per Shakespeare a la seva darrera tragèdia (1608), i portada al cinema per Ralph Fiennes com a director i colèric protagonista (2011), que l'antic general romà Caius Marcus va aconseguir una gran anomenada després de conduir brillantment les forces romanes cap al triomf contra els volscos a la ciutat de Corioli, de la qual el líder romà deriva el seu sobrenom. No obstant això, un cop encimbellat amb honors a Roma, Coriolanus es va guanyar l'antipatia del poble, a conseqüència dels seus excessos i el seu temperament, de manera que va acabar essent expulsat de la dita capital. Disfressat, a fi de no ser reconegut, s'adreça als seus vells enemics, als quals acaba convencent per atacar Roma. Tanmateix, quan es disposava ja, al capdavant de l'exèrcit volsc, a assetjar la ciutat que l'havia foragitat, una comitiva romana, que incloïa la seva mare i la seva dona, el va convèncer perquè desistís. Es produeix aleshores el tràgic desenllaç amb la mort de Coriolà, repudiat i lapidat segons una versió, i per suïcidi segons una altra.
L'auge i caiguda del dissortat Coriolà ens depara algunes lliçons en el temps actuals. A més dels perills de l'ambició desmesurada de poder, mostra cruament com és d'arriscat embriagar-se amb la victòria i deixar de tocar de peus a terra. Sobretot, la pèrdua de contacte amb el poble, al qual s'haurien de deure sempre els governants. En el moment crític, quan la plebs s'enfronta a Coriolà, aquest mostra els seus veritables sentiments cap a aquella, que són de menyspreu i d'odi.
En el mig d'una crisi sanitària, social i econòmica extraordinària, el Govern espanyol intenta regir el país, de ben segur, tan bonament com pot. Tanmateix, desbordat per un problema al qual no està podent fer front, ha aprovat mesures que són directament contràries al poble. La supervisió de la localització dels dispositius mòbils constitueix una vulneració greu de la intimitat dels ciutadans, difícilment justificable fins i tot en hora tan greu com l'actual. Semblantment, la militarització de les rodes de premsa i del llenguatge i la societat en general, el filtratge de preguntes dels periodistes a les rodes de premsa, o la suspensió de la transparència, amb l'ocultació de a qui es compren les mascaretes, són difícilment interpretables si no és com un intent de sostreure el poder al control del poble.
