Ningú no pot negar que la Generalitat té competència plena en matèria de geriàtrics i de centres sociosanitaris. La té des de la vessant legislativa i la té des de la vessant executiva. Així ho diu de manera explícita el vigent Estatut d'Autonomia. Al Govern li correspon tant la construcció com la posada a punt i posterior gestió, sigui directa o sigui indirecta, de les residencies de gent gran i dels centre sociosanitaris públics, així com també l'autorització i la inspecció permanent d'ambdues tipologies si ho són d'iniciativa privada.

Doncs bé, en el moment d'escriure aquest article, el total de decessos per la COVID-19 a Catalunya són 8.067 persones. D'aquestes, 2.189 corresponen a éssers humans que han perdut la vida en geriàtrics i altres 90 que ho han fet en instal·lacions sociosanitàries. Ras i curt: 2.279 morts (o més) rauen en la consciència del vicari Quim Torra. Aquest fet constitueix l'evidència més empírica que li manca el coixí de Sòcrates, la bona consciència i la referència moral, malgrat dir-se catòlic, com també del que són les «prioritats menors» per a aquest malaltís personatge. O sigui, administrar eficientment les atribucions executives de la Generalitat. Des de les carreteres als hospitals.

Desbordat per aquestes menudeses, atès que l'autodeterminació es troba en els llimbs a perpetuïtat, Torra ha quedat nu, en pilota picada, com a governant. Una clamorosa indigència i una ineptitud que enerva els mateixos independentistes. Tant d'orgull per a tan poca dignitat. En paraules del filòsof Giorgio Agamben, el poder sobirà i la vida nul·la, donat que la indecència política a Catalunya porta per nom el de Quim Torra. Sol? No, ben acompanyat per la foscor tèrbola d'en Miquel Buch, de l'Alba Vergés, d'en Chakir El Homrani i de la Meritxell Budó, el nucli dur de la ignorància mentidera i poca-solta del desgovern català. Els barruts oficials. La malaptesa políticament asexuada.

El Govern Torra ha mutat. De ser una casa de barrets sense madame s'ha convertir en un pandemònium. El seu cap és sinònim d'incompetència, deslleialtat, paranoia, temeritat, disrupció, infantilisme i finalment por. La por dels imbècils quan un dia s'adonen que ho són. «Cadascú té el seu cul», va dir el genial Sevilla en el programa que condueix l'Alfons Arús. És cert. Succeeix, però, que els peons del secessionisme català, aquells que el victoregen, no han llegit Ernest Hemingway i, en l'assumpció voluntària del rol de submís, no saben per qui toquen les campanes. Què hi farem si han substituït la prudència per la irreflexió de llançar-se al buit des d'un precipici i mentrestant no fer ni brot. El Gloria in excelsis deo de la democràcia resideix en el dret a equivocar-se, però el més fotut és que el cretinisme d'uns el paguem entre tots. Per alguna cosa Bob Marley va dir que la democràcia no és altra cosa que una dictadura elegida pel poble.