Aquest terrible daltabaix tan calamitós ens capgirarà totalment l'ordre de les coses, canviarà el món irremeiablement. Res serà com abans. Perdrem quasi tots els privilegis aconseguits amb esforç i dedicació. Serà un període de postguerra perquè han fet bel·licosa la pandèmia i els polítics la tracten com un despietat esdeveniment guerrer que ha de ser vençut per científics i militars. Una batussa contra el mal s'escenifica dia a dia, alguns més animadors, altres, desesperants. Ens en sortirem? No s'entreveu un final immediat.

No fa gaire, la carretera que es veu des de la nostra caseta dalt d'un pujol, que havia sigut un corral de xais i l'amo tingué l'encert d'arreglar-lo, era concorreguda per cotxes, camions, ciclistes i també persones que caminaven i s'asseien a descansar, mentre enraonant paraven el sol d'una primavera que s'havia insinuat a les primeres setmanes del mes passat i volia apropiar-se del paratge penjant brots en els arbres. Havia anat precedida d'una bonança del febrer, que posava flors roses i blanques als ametllers que sempre van despistats i havia esquitxat de colors els marges.

Els homes llauraven els camps amb els tractors clenxinant-los, obrint amb tiralínies llargs i rectes solcs, mentre altres ensulfataven els pomers. Bategava un moviment humà incessant. Els nens jugaven, es barallaven, atapeïen els silencis amb crits alegres d'esperit renovat i esperançador. El paisatge resplendia. Ningú sospitava el que ens passaria mentre la vida s'expandia seguint el seu ritme secular. Paisatges que havien gaudit d'una vida intensa i plàcida, ara somorts per culpa d'una plaga imprevisible. Nogensmenys la natura, indiferent al sofriment humà, avança, i han brotat les fulles de les moreres i de les figueres, un cop pansides les flors dels ametllers i morts els lliris morats, blancs i grocs dels camps.

Els nostres amics de Formentera donen per perduda la temporada estiuenca. Com passarà en tots els litorals. No serà freqüentada ni per turistes ni estiuejants. Mantenim una relació de ferma amistat amb ells, que significa un intercanvi quotidià de xerrades. Un servidor, amb persones grans, i la Montserrat, amb gent que hi resideix de diferents nacionalitats i formenters més joves, professors, botigueres, empleats de ­l'Ajuntament, etc. La situació és dramàtica pecuniàriament per als no nadius, també per als illencs lligats a la campanya estiuenca.

L'illa s'inflava d'italians que hi sojornaven uns dies. Tots els comerços, restaurants, hotels, bars, botigues, viuen preferentment dels forasters. L'illa ensuma que serà un estiu dejú de passavolants i entrarà a la dinàmica del darwinisme social selectiu i demolidor. La davallada afectarà els més febles i els més pretensiosos, que s'han endeutat comprant a la babalà pisos, botigues, fondes; els més resistents, els homes del món rural, no van sucumbir a la dolçor del diner fàcil del turisme i seguiren fent el mateix que els seus pares i avis.

La gent gran formenterera no ha canviat els hàbits de tota la vida, no han deixat de conrear els camps, els horts, la vinya, i han tingut cura de les oliveres i les figueres. Encara molts d'ells couen el pa en el forn com els avantpassats. Tots tenen gallines, xais o cabres; en la postguerra hi havia alguna vaca, com també mules per fangar i transportar gènere, però ara ja no en resta cap.

Els pagesos s'alimenten fonamentalment del que dona el tros; l'hort produeix patates, cebes, pebrots, saboroses tomates, etc. Cada pagès té una barca i sempre es pesca algun peix per cuinar. El plat típic és el «frit», una menja composta de trossos de carn i d'altres ingredients, patates i verdures. Tot va a parar a la cassola que bull durant un parell d'hores. Viuen de forma frugal, sense excessos, i el turisme no els ha beneficiat, els ha fastiguejat. La depressió econòmica previsible no els afectarà, se­guiran com sempre. No entenen la gent que hi va a passar les vacances. Em van adoptar el dia que en un dinar amb ancians em preguntaren si havia vist una posta de sol. Vaig respondre que no; ells tampoc mai no n'han vist cap. En certes coses jo soc ells.

Si a algun pagès li manca un aliment el bescanvia amb un company per patates o per un xai. Recuperaran l'economia del temps de la subsistència, sense pràcticament excedents, quan s'intercanviaven aliments o eines per aconseguir productes de primera necessitat. Abans els diners servien de ben poc, quasi no hi havia mercaderies a les botigues i els empraven per comprar arròs, sabó, medicaments, alguna beguda alcohòlica i tot el que la terra no donava o que ells no sabien produir. Perquè Formentera va passar del XIX al XXI sense travessar el segle XX.

Els formenterers fan bondat, viuen arraconats per no contraure el virus, menys dos homes grans malcriats: un avi de 78 anys que no pot disciplinar la seva neta i s'escapa, i un jubilat indòcil que s'empara amb una raó poderosa per fer el que vol.

Els nostres amics, en Joan i l'Antonia, viuen en un mas, no gaire lluny del nucli urbà de Sant de Francesc. Tenen l'hort enganxat a la casa, igual que el galliner, però són propietaris de dues cases pageses, que no han pogut visitar per comprovar com estaven. Passen hores al porxo; en Joan és poeta i no està gaire inspirat, però va escrivint i la seva germana es cuida del pare, que ja té més de 80 anys i no es val. Quan pot telefona als amics de fora i sovint ens informa de com va tot a l'illa.

La setmana vinent parlaré dels amics de Formentera que suporten el confinament

Ànims i que tinguem sort!