23 de abril de 2020
23.04.2020
Diari de Girona

El doctor Mitjà

23.04.2020 | 06:00
El doctor Mitjà

El doctor Mitjà és un epidemiòleg de primera categoria mundial i és perdedor tenir-hi qualsevol sentiment que no sigui el de la gratitud i el del reconeixement. A partir de 2010 desenvolupà un tractament efectiu contra el pian basat en l'azitromicina. Em confesso el més ignorant sobre què volen dir els dos termes científics que acabo d'esmentar, però creguin-me que són de vital importància. El doctor Mitjà té l'edat de la meva germana petita, «y como todos los jóvenes yo vine a llevarme la vida por delante». Diuen que és arrogant. Jo l'he escoltat i l'he vist, i per descomptat que n'és, d'arrogant. Tots som arrogants. Jo soc arrogant. Maradona és arrogant. Gabriel Ferrater va escriure: «Rius, quan veus que t'odien els pobres». El món no es divideix entre arrogants i humils, sinó entre els que tenen algun motiu per ser arrogants i els no en tenen cap. La setmana passada vaig llegir un article d'Albert Sáez al Diari de Girona acusant el doctor Mitjà de presumit i d'oportunista. No sé quina malaltia ha contribuït a erradicar el doctor Sáez. Ni quina substància efectiva ha trobat contra el pian, la sida o el coronavirus, com no sigui la que puguin acumular els seus cabells, sempre tan bruts. La pregunta no és si el doctor Mitjà és arrogant. La pregunta és d'on treu Albert Sáez el nervi per ser-ho. És de país malaltís, de tribu, de tam-tam tribal de barraques fetes amb femta seca insultar els genis, els druides que ens guien en la fosca i ens curen quan fa por la solitud. Les idees polítiques del ciutadà Oriol Mitjà són tan respectables i vàlides com les de qui pensi absolutament el contrari. D'altra banda, el seu caràcter encès i la seva claredat expositiva són els propis de qui té molta feina i poc temps per perdre dient coses que no s'entenguin. I com tothom, no només pot equivocar-se –perquè ni els genis són Déu, tot i que tenen el seu mòbil– sinó que necessitem que s'equivoqui perquè en l'imprescindible assaig/error trobi el camí per dur-nos cap a la salvació. Com passa amb l'arrogància, tothom s'equivoca. I la diferència és que els errors dels imbècils només fan soroll i nosa i els dels genis ens solen proporcionar coneixements memorables. Erradicar la verola fou considerat la fita més important del segle. Segur que podem tornar a fer-ho. Back to Albert Sáez, no crec que el seu ressentiment amb el doctor Mitjà sigui ideològic. És la derrota, perquè hi ha homes que han perdut. Yourcenar ho escriu a les Memòries d'Adrià: «Soldat de la batalla perduda de la vida, han mort el meu cavall». Hi ha homes que continuen vius però que ja només són una derrota irreversible, sense fondària ni èpica, aquest gust a no-res molt sec que els queda a la boca. Albert Sáez escriu sempre amb totes les seves derrotes, volent i no podent disfressar-les d'humor i de suficiència; perquè se li veu el ressentiment, l'home que ha perdut i que en lloc d'entendre la seva derrota i tenir l'últim honor de tornar-la llum, vol enfosquir-se amb ella i causar tot el dolor que pugui abans de desaparèixer. Més enllà del geni i de l'admirable full de serveis a la Humanitat del doctor Mitjà, he de confessar una inevitable simpatia per personalitats com la del doctor Mitjà. M'agraden els homes que viuen fort, que no es queixen, que quan tenen alguna cosa a dir, la diuen dues vegades, i aquesta mala llet, i aquest candor, i aquest aire, que espero que els anys no li marceixin, de qui sent que podria prendre prou impuls per fer girar el món una mica millor. M'agraden aquests homes durs, valents, perquè són la nostra elit, la nostra avançada, però també perquè quan emergeixen fan net de rates, i al seu mirall s'esvaeixen les ànimes esfilagarsades. Jo no havia sentit parlar mai del doctor Mitjà, i m'avergonyeix la meva incompetència en els seus assumptes. Però aquests dies de confinament m'han servit per conèixer el seu mèrit, la seva trajectòria, la seva arrogància distant i liftada com un revés d'Ivan Lendl, i l'espectacle de derrota i d'impotència dels qui s'han sentit ofesos per la seva velocitat i han intentat riure-se'n o desprestigiar-lo. Són lliçons cícliques, que de vegades sembla que ens causen remordiment però que no acabem mai d'aprendre, i no és nou que la massa odiï els seus genis en lloc de celebrar-los. La foguera, l'exili o la fossa comú fou el preu que molts d'ells van haver de pagar per ser millors i per fer-nos ser millors. No hem de menystenir el progrés, perquè ara només els insulten. És depriment que ni tan sols davant de la malaltia i de la mort hagi prevalgut ni que només fos el respecte a qui està en condicions de protegir-nos. Quan la derrota moral es torna més automàtica que el mateix instint de supervivència resulta evident que no hi ha marge per a l'esperança. Jo això ja ho sabia de fa molts anys, i m'acusaven de cruel per escriure els articles que ja llavors escrivia sobre l'Albert Sáez. El doctor Mitjà tenia 25 anys i encara no havia desenvolupat cap vacuna. Però jo ja sabia que hi havia ànimes mortes, derrotes que cavalcaven ennegrint l'aire, i que no seria mai pels meus defectes que voldrien matar-me, sinó per viure en la llum i per defensar l'alegria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook