Entre les certeses que ha fet miques la pandèmia cal ressenyar qualsevol recomanació que ens hagi donat fins ara un pediatre. N'hi dic recomanació o consell, per no dir directament ordre. Fa el nen prou esport? Quant de temps passa la nena davant d'una pantalla? Camina prou? Té contacte amb la natura i el sol? La gran amenaça per a la salut dels nostres fills va ser l'obesitat; el sedentarisme infantil constituïa una veritable pandèmia. Amb soltesa empràvem el terme pandèmia, fins que ha arribat la que estem afrontant i tots els altres perills s'han tornat secundaris. Ens hauríem relaxat si arribem a saber que un govern ordenaria que els més petits romanguin tancats en els seus habitatges, grans o petits, durant dos mesos, gairebé sense contestació social. Aquestes tardes de diumenge en què el cos ens demanava sofà i un llibre, però que acabàvem peregrinant pel parc pel seu bé. Aquestes llargues esperes en els entrenaments. Aquests caps de setmana invertits en què el nen es relacioni i «prengui l'aire». Molts esforços s'haurien dosificat d'intuir que la naturalesa i l'exercici estaven tan sobrevalorats que s'han eliminat de cop de l'estat de benestar en quarantena sense que li importi a ningú. Excepte als pares, és a dir, a ningú que tingui algun pes en les decisions que s'estan adoptant. Les restriccions en altres estats europeus no han estat ni de lluny tan dures amb els més petits i els seus cuidadors, i ells també tenen panells d'experts entre els quals deuen haver inclòs algun estudiós de la salut infantil.

Si l'escalada ha resultat dramàtica per a les desbordades famílies, la desescalada està sent un acudit. La primera opció comunicada oficialment per un membre de l'executiu va consistir bàsicament a permetre que els nens acompanyin els seus pares a la compra, ficant-los en els únics espais massificats i potencialment perillosos avui per avui. La reacció social ha obligat el Govern a replantejar una decisió estúpida, que denota una manca absoluta de confiança en els pares per complir els mínims criteris de seguretat d'una sortida normal i ordenada. Un plantejament que no pot atribuir-se a la urgència o al deure d'afrontar un problema descomunal, com ha passat amb anterioritat. Per primera vegada des que va començar aquesta crisi tinc dubtes sobre les intencions dels que estan al comandament. Els nens podran passejar però no en llibertat. Si el mal no està en el passeig, serà en la llibertat. Sembla que se li ha agafat el gust a lligar en curt la ciutadania.

Fins ahir ignoràvem amb quins condicionants podrien els menors trepitjar carrer a partir de diumenge, devia haver-hi mitja dotzena d'experts redactant el llistat de precaucions que hem d'adoptar. Una mica de fe. Fins i tot els que no tenim les parets folrades de títols i màsters podem gestionar els nostres fills, que no són bombes biològiques sinó persones capaces d'acatar normes. Portem quaranta dies tancats amb ells, sortint el just, dedicant tot el nostre esforç i sacrificant-nos com qualsevol. Mereixem la mateixa confiança cega que l'Estat diposita en els amos dels gossos o en els que surten cada dia a comprar tabac.