En grans crisis, tinc el mal costum de comparar en Churchill amb els polítics que ens han tocat en sort. No és que en Churchill fos un polític angelical, en molts sentits era més aviat odiós. Però en qüestió de dirigir una societat en temps durs, i els que li van tocar a ell eren a vida o mort, estarem d'acord que és un model. Dic que és un mal costum perquè de Churchill en neix un cada dos o tres segles i és ingenu esperar que els nostres governants es comportin amb la seva enteresa, dignitat, valentia i sentit de l'honor. La diferència entre un líder i un senyor que passava per allà és la que hi ha entre un poble que malgrat les bombes i la greu amenaça s'entestava a fer vida normal, i un poble que es tanca a casa espantat per una epidèmia.
Ahir mateix, veia per la TV tot un vicepresident del Govern dirigint-se als nens per demanar-los perdó, i em costava imaginar en Churchill en tesitura similar. Com també m'és impossible imaginar-lo a la manera de Presidentorra, apujant-se el sou en plena guerra i explicant als londinencs que no es preocupin, que destinarà els diners al que digui la seva senyora. Tanmateix, la immensa pena de comparar un estadista de debò amb els amateurs que patim aquí i ara, va arribar a la màxima expressió aquest Sant Jordi. Pensar que en el més cru de la guerra, amb els morts encara calents i amb la majoria de negocis destrossats, Churchill agafés els seus ministres -alguns mostrant el seu jardí amb piscina- i tots junts gravessin una cursilada de cançó dedicada als londinencs, escapa a la meva imaginació. I a fe que és fecunda.
Demostrat queda que no és que a l'equip de govern de Girona no hi hagi el cervell d'un Churchill, és que no hi ha ningú amb el cervell d'en Rufus, el seu gos. Mentre la gent fa més d'un mes que no surt de casa, mentre hi ha barris sense subministrament elèctric, mentre hi ha treballadors gironins que han perdut la feina i empresaris a punt de tancar el negoci, i tot això sense comptar els milers que han perdut un ésser estimat, els nou regidors de JxC canten. Canten. Ben mirat tampoc no té res d'estrany, si un elegeix una colla de pijos perquè governin la ciutat, el mínim que pot esperar és que després es comportin com a pijos. I allà els veiem: somrients, movent incomprensiblement el cap a banda i banda perquè algun assessor els ha enganyat dient que així quedaran naturals, un jugant amb un drac de cartró, una altra mostrant la piscina, i tots, tots, amb aspecte d'estar vivint els millors dies de la seva vida. I probablement sigui així, no se'ls veu gaire apurats, no. Com el We are the world, però alimentant el seu propi narcisisme en lloc dels negrets de l'Àfrica. Si no fos pel confinament, se'ns haurien mostrat a més ballant la conga, i així acabar de refregar-nos per la cara als pobres desgraciats que, per viure bé, res com ficar-se en política. Els gironins, mala gent, han posat el crit al cel en veure els seus representants rient-se d'ells, en lloc d'agrair saber que hi ha qui no pateix, qui s'ho passa pipa en les circumstàncies actuals.
Costa, realment costa, imaginar en Churchill rient i frivolitzant a la cara dels seus conciutadans mentre aquests patien. D'acord que sir Winston s'emborratxava, però això és un mal menor comparat amb la falta de respecte dels edils gironins, ja es podrien haver gravat amorrant-se a l'ampolla en lloc de cantant, almenys els gironins hauríem pensat que bevien per oblidar penes. Prefereixo un alcalde que s'emborratxi, se salti el confinament i mossegui els Mossos d'Esquadra, que la cursilada amb què ens han obsequiat a Girona. S'han assabentat que som adults?
