La pandèmia mostra les actituds de les persones i els líders polítics. Hi ha els que creuen que cadascú s'ha d'espavilar pel seu compte sense importar-li què passa amb els demés. Són els que escriuen al cotxe d'una metge «rata contagiosa» o els veïns d'una escala que demanen que els que treballen a primera línia abandonin les seves cases per por al contagi. Són els hipòcrites que els aplaudeixen des del balcó a les 8 del vespre mentre els fan la vida impossible. Pensin en els polítics com Trump, que diu defensar els americans des del seu comportament de llop capitalista. Pensa que tancant fronteres i despreocupant-se dels altres tot està solucionat. Ara acaba de retirar la subvenció a l'OMS. Què li importa que l'OMS sigui la que s'ocupa que els més pobres tinguin alguna ajuda per no caure com mosques a la més petita crisi sanitària? També crida la gent a oposar-se al confinament decretat per alguns governadors. Només li interessa salvar les empreses, el capitalisme americà, per sobre de les vides de la gent corrent (els rics com ell es poden confinar, tenir mascaretes i metges sense problemes).

La societat ha avançat quan ha sigut capaç de col·laborar i arribar a acords mirant pel bé general, per l'avenç de la civilització. En la present situació podem tornar enrere, que cadascú s'espavili, tancar-nos en el nostre egoisme o posar tots els esforços en una col·laboració que ajudarà a una solució de veritat, sense deixar ningú enrere. Pensin en la ciència, no és més segur que si tots treballen de comú acord, unint esforços, serà més fàcil avançar que si cada laboratori es guarda els seus resultats?

Aquests dies s'està parlant de si la IA pot ajudar en la recerca d'una vacuna o en la confecció de mapes de propagació del virus. Doncs bé, per això es necessiten dades i sols es poden tenir si tots hi col·laboren (mantenint les reserves òbvies de privacitat). Va costar molt crear l'OMS com una organització depenent de l'ONU i avui la seva tasca és imprescindible per a molts països. La qüestió no és estrangular-la sinó enfortir-la per fer-la més efectiva, criticant-la si cal però amb una crítica constructiva.

Es pot deixar enrere la pandèmia sense una actuació coordinada mundial? La història ens ensenya que ha estat en temps difícils quan els homes s'han adonat de la necessitat de col·laborar. Va ser després de la gran guerra que es van crear l'ONU i molts dels organismes que avui tenim per enfrontar els problemes. Enfortir la col·laboració a tots nivells des del municipal a les CCAA i l'estat, fins a Europa i al món (posant l'objectiu en el be comú), és la sortida civilitzada de la crisi actual (i la base del federalisme).

Desgraciadament aquest no és el cas del Govern de Catalunya, que no ha creat cap nivell de coordinació amb els municipis i dia rere dia demostra la seva falta de lleialtat amb l'Estat. L'altre dia el lehendakari Urkullu va dir «proposaré al Govern unes mesures de reducció del confinament...». Al mateix temps el Govern i TV3 deien «la Generalitat ha decidit un pla de reducció del confinament...». Aquí es vol fer veure el que no hi ha. Es veu a venir que es prendran mesures de reducció del confinament, ja que s'avancen amb un pla sense concretar per poder dir que ells ja ho deien i sobretot que ho farien molt més bé. Això de Catalunya cada vegada més em recorda l'anorèxia. Saben quina és la prova per saber quin grau d'anorèxia té una persona? La situen davant d'un mirall, li donen un guix i li diuen que ressegueixi el seu contorn. En dibuixen un molt més gran que la seva imatge i el grau d'anorèxia el dona la diferència entre el contorn real i el dibuixat. Aquí, en plena crisi de la pandèmia, l'Oriol Junqueras, en Xavier Trias i na Meritxell Budó ens diuen que si Catalunya fos independent això de la pandèmia ho hauriem resolt molt millor (repetint allò de «la crisi no hauria afectat Catalunya» de Junqueras el 2008). No donen cap argument que ho sustenti, no parlen dels errors comesos (recordin que els geriàtrics o els centres de discapacitats són competència de la Generalitat), sinó que saben, ho veuen reflectit al mirall, que ho haurien fet molt millor.

El Centre d'estudis d'opinió en la darrera enquesta diu que els favorables a la independència són el 44,7% enfront del 47,1%, que hi estan en contra, i va l'Aragonés i diu (veu) que hi ha una majoria independentista. Els catalans que es trobaven a l'estranger en iniciar-se la pandèmia han estat repatriats per avions aconseguits per l'ambaixada espanyola, però el flamant conseller de relacions exteriors ens diu (veu) que ha estat gràcies a les gestions de les «ambaixades catalanes». Podria continuar però penso que no val la pena. La distància entre la República virtual i l'estat de desgovern de Catalunya és tal que si inventéssim un grau per mesurar-ho (semblant al de l'anorèxia) qualsevol nombre quedaria petit. Veurem què faran respecte al pacte de reconstrucció proposat per Sánchez i per calibrar-ho, res més interessant que comparar-ho amb el que facin Urkullu i els bascos.

Tornant als temes seriosos. Sánchez ha fet una proposta a Europa per superar la crisi amb un pla de recuperació econòmica que suposaria de veritat fer front a la crisi mancomunadament, un pla europeu. Acaba de rebre el suport del vicepresident Timmermans (holandès però ­socialdemòcrata) i de Garitano, vice­president del grup liberal del Parlament ­Europeu. És propera a la del Govern ­francès i Merkel s'ha mogut en un sentit que podria convergir. El recorregut que tingui donarà la mesura de la resposta europea, la de veritat per a Espanya i Catalunya.