25 de abril de 2020
25.04.2020
Diari de Girona

Guanyadors i perdedors del coronavirus

25.04.2020 | 06:00
Guanyadors i perdedors del coronavirus

Són moltes les veus que aquests dies exclamen que «de tot això en sortirem reforçats» i que «res no serà com abans». «Haurem après moltes coses», afegeixen aquests optimistes. En l'educació, especialment, hi ha qui es deixa endur pel frenesí virtualitzador i creu que a partir d'ara tot (o gairebé) serà en línia. Com si l'alumne d'ara endavant no reclamés també la proximitat del docent. Com si tots els estudiants disposessin dels artefactes requerits per seguir un curs en línia, que no són pas pocs.
Parlant amb els meus estudiants de la Universitat de Girona aquests dies de tancament per la pandèmia, he descobert que la realitat és, per desgràcia, una altra ben diferent. A banda de totes les limitacions i incomoditats pròpies del confinament, que tots més o menys estem patint, hi ha estudiants que treballaven els caps de setmana per cobrir despeses, i ara lògicament no ho poden fer per l'aturada de l'activitat econòmica no essencial. Que han hagut de deixar els pisos d'estudiants a correcuita. Que depenien d'un ordinador de la biblioteca o de l'aula informàtica, ara tancades, per fer els treballs i altres feines requerides. Que han de tenir cura de familiars malalts, o que estan greument malalts ells mateixos. Que no disposen de recursos per adquirir la bibliografia recomanada, la qual no sempre es troba en línia, i molt menys gratuïtament. Que han de jugar-se el tipus conduint per carreteres secundàries per trobar un lloc on disposin de cobertura telefònica, perquè viuen en un lloc aïllat, i així fer un examen amb l'ai al cor que els enxampi un control. Que depenen d'una beca, la qual no saben si podran conservar atès que no estan podent assolir el nivell que se'ls demana a tal efecte. Que queden impossibilitats d'aconseguir el coneixement de la tercera llengua que hauran d'acreditar per poder graduar-se enguany, gràcies a l'ocurrència del Govern que els va imposar aquesta obligació sense preocupar-se de si existia el context per fer-ho (ni crear-lo després). O que ja des d'abans d'aquesta crisi estaven pendents que els desnonessin i per als qui les mesures de l'estat d'alarma han suposat, paradoxalment, un inesperat baló d'oxigen fins que es produeixi el fatídic llançament judicial.
Si és veritat, com diu l'economista Thomas Piketty (Capital et idéologie, 2019), que és el combat per la igualtat en l'educació (i no la sacralització de la propietat) el que ha permès el desenvolupament econòmic i el progrés humà, aquesta és una ocasió immillorable perquè la societat es pregunti sobre la justificació de les seves desigualtats. Per evitar que perdin els de sempre, convé que les institucions educatives en general i les universitats en particular tinguin present que la virtualització del professor no necessàriament virtualitza l'estudiant, i que les qüestions socials pendents de les nostres societats no desapareixen, sinó que s'agreugen en l'escenari actual. Si ho fem així, aleshores sí que, potser, haurem après moltes coses.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook