Els partits són conscients del que significa aquesta crisi del coronavirus i que «donar suport» i «estendre la mà» són coses que es diuen, però no es practiquen en la societat de la distància interpersonal. Des de la primera tos, els enemics del Govern han buscat que mori de coronavirus. Seria el mort més jove (97 dies quan escric). En política això és tan legítim com lluitar per sobreviure al coronavirus, que és el que fa el Govern amb aquesta ocupació informativa de la tele pública en què es confon amb lideratge el que només és reiteració.

L'oposició vol que el Govern socialista absorbeixi tot l'impacte de la maça, aquest mall medieval de cadena amb punxes que s'assembla tant al coronavirus. El Govern treu els nous Pactes de La Moncloa per evitar que el cop de maça li enfonsi el crani. Si vol que hi hagi uns pactes anunciant-los als presumptes socis per televisió -com si fossin un coleccionable- sense format ni objectius ni trucades posteriors és que no sap la primera lliçó de primer de Pactar. Si vol que sembli que proposa pactes i el deixen sol, els miserables als quals no els importa Espanya en la crisi més greu des de la Segona Guerra Mundial, està presentant el treball de fi de grau de la política de gestos en la qual porta una brillant cursa.

No cal enfadar-se. Ho fan per nosaltres, entre els quals hi ha un 70% de partidaris del pacte. Vox ha menyspreat el pacte perquè la seva clientela -que es pren la febre i surt al balcó a cridar «¡Viva España!»- no vol res amb aquesta gent. A l'espai que li queda, Casado exerceix la crítica dura, però espera la trucada que Pedro Sánchez no vol fer, ni ell respondre. Ens polaritzen amb la idea d'un pacte centrista. Genial.