En circumstàncies normals, Meritxell Budó no hauria passat de ser l'alcaldessa d'un més dels 947 municipis que té Catalunya. I Joan Canadell continuaria sent un friki, conegut a Twitter per portar una careta de Carles Puigdemont en el seient de copilot del seu cotxe per acompanyar-lo en els seus desplaçaments. Però el viatge cap a l'abisme que va emprendre Catalunya l'any 2012 ha facilitat que Budó sigui consellera de Presidència i Canadell, president de la Cambra de Comerç de Barcelona.
En l'escena política catalana, és absurd respondre les bestieses de Budó amb opinions racionals, recordant-li quines han sigut les dues principals mesures que ha adoptat el Govern català en la crisi del coronavirus. Una, el confinament total d'Igualada, amb uns resultats catastròfics, que han provocat fins i tot la indignació de l'alcalde convergent del municipi. I l'altra, la distribució d'una mascareta per usuari (a la Comunitat Valenciana en regalen tres), que va arribar tard i malament. I, per descomptat, tampoc no serveix de res recordar què feien i què deien els consellers de la Generalitat els dies previs a l'estat d'alarma, ni que les competències en els geriàtrics eren plenament seves, o que van tenir el control absolut de la situació fins al 14 de març. Sí, és absurd perdre el temps amb una anàlisi racional sobre fets. Han esborrat la paraula vergonya del seu diccionari. Ells saben per què han accedit als seus càrrecs i quina és la seva missió, que no consisteix a gestionar el bé públic dels ciutadans. Si quedava algú amb dos dits de seny, Puigdemont el va enviar a casa seva. I també saben que les bestieses que fan i diuen tenen un objectiu: mantenir latent la moral d'una legió de fidels disposats a empassar-se tot el que els diuen. Saben que si va funcionar la falsedat de l'«Espanya ens roba», també funcionarà entre els creients l'«Espanya ens mata», i totes les que es treguin de la màniga. Tampoc han descobert res. És el mateix que fan Donald Trump, Boris Johnson, Bolsonaro, i tots els populistes del món, fins avui, tot sigui dit, amb bons rèdits.
Per a ells, les crisis sanitària i econòmica són instruments que s'han d'aprofitar per aconseguir el seu objectiu de la independència, que no és res més que acaparar més poder. Recorden quan l'exdiputada de CiU Elena Ribera va dir el 2014 «benvinguda la crisi, perquè ens ha fet aflorar el sentiment català»? És el mateix. En plena emergència mundial, l'única preocupació de Puigdemont és la manifestació de l'11-S. Aquesta setmana ha dit que «fer-ho amb les normes de confinament pot donar la volta al món». Segueixen venent a la massa que «el món ens mira», com si el món no tingués problemes més greus. Quim Torra acaba de demanar que s'hauria de reprendre la mesa de diàleg «un cop superat el pic de la pandèmia». Divendres van aprovar, després de tres anys, uns pressupostos que haurien d'haver retornat. Han quedat desfasats abans d'entrar en vigor. No tenen res a veure amb la nova realitat social i econòmica. Contemplen un increment dels ingressos per compensar l'augment de despesa. Amb quins nous ingressos compten en la situació actual? S'han de fer fortes retallades, però en la línia oposada a la d'Artur Mas els anys 2011 i 2012. La crisi exigeix més despesa social i començar a suprimir, organismes, xiringuitos, càrrecs, i tantes despeses prescindibles que arrossega la Generalitat des de fa anys i panys. Amb les necessitats actuals, s'han de mantenir els 300 milions d'euros anuals per a intoxicació i propaganda de TV3? Els ciutadans han de saber que s'ha incrementat la xifra d'assessors per col·locar gent afí, i fantàsticament remunerats, mentre centenars de milers de catalans s'han quedat sense feina, i alguns (molts autònoms) havent de pagar factures sense ingressos. Però els és indiferent. S'han apujat tots la retribució. Ni tan sols els preocupa que ells, els neoconvergents (juntament amb els escolanets de la CUP, aquells que anaven d'esquerrans i han acabat essent uns simples ultranacionalistes), voten sempre al costat de Vox en el Congrés.
