L'actual estat d'alarma ja fa més de sis setmanes que dura i s'ha dictat una tercera pròrroga que l'estendrà fins gairebé els dos mesos, sense seguretat a més que, després d'aquest període, finalitzi aquesta situació excepcional. Durant tot aquest temps s'han dictat mesures molt restrictives, anunciades i explicades com les més adequades per contenir la propagació del coronavirus, evitar el col·lapse sanitari i limitar el nombre de morts. Per descomptat, no em correspon a mi analitzar la conveniència ni l'encert d'unes decisions preses des d'un punt de vista mèdic o sanitari. No obstant això, sí em sento capacitat per analitzar si les ordres cursades des del Govern de la nació (que incideixen en els nostres drets i han implicat milers de sancions) posseeixen cobertura legal i constitucional. Perquè, en un estat de dret, les actuacions dels poders públics no només han d'estar guiades per la lògica, la conveniència o l'encert des de diversos punts de vista -com pot ser el sanitari- sinó que, a més, han d'estar emparades per les lleis.

Molt s'ha escrit sobre la suspensió de drets a la qual ens estem veient sotmesos els espanyols, i això és així perquè l'estat d'alarma permet limitar-los, però de cap manera suspendre'ls. Per analitzar aquesta qüestió, cal diferenciar dos sectors de població. El primer l'integren els afectats pel virus, amb un perill potencial i real de propagar a la resta de la ciutadania. El segon, les persones que, sense presentar símptomes ni tenir confirmació de ser o no portadores de la COVID-19, es veuen recloses en els seus domicilis sota l'amenaça d'elevades multes i, fins i tot, de condemnes penals per desobediència.

Per als integrants d'aquest primer grup (que, en major o menor mesura, evidencien un clar risc social), hi ha una innegable empara normativa pel que fa al seu aïllament i a la suspensió de la seva lliure circulació. Es tracta d'un supòsit similar al de la prohibició de conduir vehicles de motor sota els efectes de l'alcohol o les drogues. Si es constata el risc, es procedeix a immobilitzar l'automòbil i s'impedirà que pugui continuar. És més, cal també adoptar aquesta mesura per als portadors d'una malaltia contagiosa sense necessitat de declarar l'estat d'alarma, ja que es preveu expressament en la Llei Orgànica 3/1986, de 14 d'abril, de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública. L'article tercer d'aquesta norma estableix literalment que «per tal de controlar les malalties transmissibles, l'autoritat sanitària, a més de realitzar les accions preventives generals, pot adoptar les mesures oportunes per al control dels malalts, de les persones que estiguin o hagin estat en contacte amb els mateixos i de l'entorn immediat, així com les que es considerin necessàries en cas de risc de caràcter transmissible».

No obstant això, la conclusió es torna ben diferent quan es pretenen imposar a ciutadans sobre els quals no hi ha indicis ni proves de patir la malaltia ni de constituir un risc potencial. Insisteixo. No pretenc discutir si, des d'un punt de vista mèdic, la decisió més convenient sigui la de confinar tota la població, amb independència que presenti o no un quadre compatible amb l'epidèmia que es mira de controlar. El que qüestiono és si aquesta opció, per molt recomanable que resulti científicament parlant, troba cobertura legal dins el nostre ordenament jurídic. I al meu entendre, per descomptat, no hi ha empara normativa per a una decisió d'aquesta magnitud. Ni les lleis d'emergència sanitària la contemplen ni la llei reguladora dels estats d'alarma, excepció i lloc la permeten.

Les mesures que ens han imposat van molt més enllà d'una simple limitació de «la circulació o permanència de persones o vehicles en hores i llocs determinats» (que és el que avala el nostre ordenament jurídic en un estat d'alarma). És més, s'ha pretès, sense cap suport ni en norma ni en reglament, prohibir l'estada a les zones comunes dels edificis, que són espais de naturalesa privada. Per començar, el Reial Decret 463/2020, de 14 de març, pel qual es declara l'estat d'alarma, únicament prohibeix el trànsit per «vies d'ús públic», quan resulta clar i manifest que els terrats i els patis comunitaris dels edificis regulats per la Llei de Propietat Horitzontal no ho són. I no és l'únic exemple. També s'han prohibit actes de culte religiós en recintes diferents de les vies públiques.

Però és que, a més de sancionar situacions que ni tan sols estan prohibides en virtut del decret governamental de l'estat d'alarma, algunes de les prohibicions contingudes tant en l'esmentat Reial Decret 463/2020, de 14 de març, com en les seves posteriors pròrrogues, impliquen de fet una suspensió de drets, i no una simple limitació. Al meu parer, doncs, vulneren la Llei Orgànica 4/1981, d'1 de juny, dels estats d'alarma, excepció i lloc i també la Constitució espanyola. Recentment va veure la llum una sentència de Tribunal Constitucional alemany en la qual s'establia que, fins i tot estant vigent l'estat d'alarma, no se suspenia el dret de manifestació als carrers. No pretenc en absolut comparar els ordenaments jurídics alemany i espanyol. Ara bé, considero que l'executiu, en el seu desig de secundar criteris mèdics i científics, està abandonant el marc jurídic i, per tant, situant-se al marge de la legalitat.