Han suspès la marató de Berlín i l'Oktoberfest de Munic, que s'havien de celebrar la propera tardor. Alemanya és un dels països que estan portant millor l'epidèmia, i tanmateix creu que d'aquí a cinc mesos els actes concorreguts encara estaran prohibits. Hi ha dades que avalen el pronòstic i ens fan preveure una llarga permanència en l'excepcionalitat. Serà tot un repte combinar les exigències de protecció sanitària amb el nivell d'activitat social capaç d'evitar una patacada econòmica molt pitjor del que es pronostica. Atenció: quan parlem d'economia estem parlant dels ingressos de milions de persones, i d'evitar que una recessió dantesca ens enfonsi en una misèria que també costaria vides, a més a més de trinxar la societat.

Les dades que apunten al gris fosc són curiosament les que desmenteixen els alts nivells de contagi anunciats per alguns models matemàtics. La setmana del 23 al 29 de març es van fer a Espanya uns dos-cents mil tests, i una quarta part van donar positiu. Els subjectes prioritaris eren els malalts i el personal sanitari, fet que ajuda a explicar un percentatge tan alt. Però a mesura que ha augmentat el nombre de proves ha disminuït la proporció de detectats. La setmana passada es van fer set-cents mil tests i els positius van caure fins al tres per cent. L'OMS està obtenint dades semblants en la recerca de persones amb anticossos. Tot plegat indicaria que, de fet, el virus només ha penetrat entre un dos i un cinc per cent en la població dels països més afectats, i quantitats menors en els menys afectats.

I això què significa? Doncs que la immensa majoria de les persones continuen sent candidates al contagi. S'allunya la idea de la gran massa d'immunitzats necessària per relaxar les mesures de confinament. Amb les xifres que s'apunten, permetre que tornin les efusions, que ens apilotem al bus o que passem la tarda a la graderia d'un pavelló tancat és una perillosa aposta pel rebrot de l'epidèmia, i caldrà mantenir les mesures defensives fins que arribi la vacuna, sobre la data de la qual hi ha dues menes de pronòstic: trigarà una mica o trigarà bastant.

Ara bé, les actuals mesures preventives tenen un cost econòmic brutal no només en termes de PIB, que pot semblar una dada abstracta, sinó en termes que tots entenem: empreses aturades o a mig gas, llocs de treball amenaçats, pimes i autònoms pendents de les ajudes públiques per evitar la ruïna immediata, caiguda dels ingressos fiscals mentre es disparen la despesa i el dèficit... Ja no es tracta del disgust que ens provoca quedar-nos sense futbol, sense concerts o sense pel·lícules noves. Es tracta d'evitar que el deteriorament de la situació arribi al límit de l'insuportable abans que s'enllesteixi la vacuna -o, alternativament, una cura efectiva que aturi i venci la infecció en el 99% dels casos.

El repte serà conviure aquest temps amb la COVID-19 sense permetre que el virus ens mati però recuperant alhora la «normalitat» necessària per evitar un gran empobriment. Caldrà trobar la manera de treballar, produir, vendre, comprar, reobrir botigues, reorientar el conjunt de la despesa familiar, impedir que aquest canvi aboqui gent a la misèria, i tot això mantenint la mobilitat en volums controlats i practicant la nova cortesia de la distància social. Ara mateix, amb les dades disponibles, sembla que aquest serà el paisatge una bona temporada. Però les dades de l'embolic canvien cada dos per tres, i les anàlisis caduquen més de pressa que les decisions del Govern.