Ens trobem en la fase de baixada de contagis de la pandèmia del covid-19 i el debat ara se centrarà en la recuperació de l'activitat econòmica i en com resoldrem la recessió en què caurem. Espanya, Itàlia i França no tenen prou recursos per sortir-se'n soles pel fet que ja tenen les seves economies molt endeutades arran de l'última crisi de 2008. Ningú sap si és possible que Itàlia sobrevisqui amb un grau d'endeutament del 160% del PIB, tot i que l'exemple de Japó (238% del PIB) diu que sí. Però Japó és diferent perquè el deute està en mans dels mateixos japonesos, per tant el país no està endeutat amb l'exterior. No és el cas de les economies europees de què parlem.

Europa ha fallat en no activar una solució d'emergència com l'helicòpter monetari que sí han aplicat altres economies, com l'americana, la britànica i la japonesa. Una vegada el BCE descarta accions alternatives, només queda la possibilitat d'endeutar-se. Els països del nord, Alemanya i Holanda, han dit que no volen sentir a parlar de deute mutualitzat, els eurobons, perquè ells no els necessiten i no volen assumir deute per ajudar altres països. Sembla que totes les solucions restants passen per aportar diners basats en el deute que emetran els països que necessitin ajuda. Ara emergeix una darrera alternativa in extremis: que sigui la Comissió Europea la que s'endeuti, una manera de camuflar la mutualització del deute. El problema és que la Comissió té un pressupost discret que no admet grans quantitats de deute, raó per la qual la primera cosa que caldrà fer és augmentar els ingressos recaptats per la Comissió, acció que demana crear noves figures impositives.

La Comissió tenia a punt una acció contundent per actuar contra el canvi climàtic, l'anomenat European Green Deal. Aquest programa preveia un pressupost per part de la UE de 503.000 milions d'euros més 25.000 milions provinents del mercat de CO2 anomenat ETS (Emissions Trading System) que afecta 6 sectors industrials (siderúrgia, energia, ciment, química, paper i vidre) que generen el 46% de les emissions d'Europa. La Comissió ara pensa ampliar aquests sectors a l'aviació i d'altres, alhora que retira drets de CO2 al mercat i fa pujar el preu de mercat del CO2 de 25 €/tCO2, que tenia abans del coronavirus, fins a 100 €/tCO2 o més en pocs anys. Aquesta acció obliga a protegir l'economia d'altres països que no apliquen cap taxa al carboni, l'aranzel Carbon Border Tax, que ja estava en discussió a Brussel·les.

Per tant, ens trobem en la disjuntiva que, per poder obtenir recursos per sortir de la crisi del coronavirus, necessitarem impulsar la fiscalitat sobre el CO2, intensificant el programa d'acció que s'havia de fer en els propers 10 anys. Benvingut sigui el canvi, perquè aquesta acció potencia el paper d'Europa al món: si no és preeminent en intel·ligència artificial, sí ho és en polítiques i tecnologies ambientals.

Però Europa no es resoldrà del tot si no avança més en la unió fiscal i política. Aquests dies la discussió tracta sobre si Espanya, Itàlia i França no han aprofitat els anys de bonança per disminuir el seu deute. És cert que es pot retreure a Espanya haver continuat invertint en la xarxa d'AVE després de la crisi de 2008, però el problema és que (a part del que aporta en la ­corrupció del sistema) Espanya no sap invertir més que en construcció. No entén d'indústria, ni de tecnologia, ni de ciència. Sap oferir hostaleria i construcció. I això en part es deu al fet que és difícil ser competitiu en aquest món global si no parteixes d'una situació que ho permeti.

L'euro va facilitar l'accés al capital, cosa que va ser la nostra ruïna perquè va disparar la bombolla immobiliària. Però amb el temps l'euro ha significat també una llosa per a l'economia pel fet que no es pot devaluar. Estar en una moneda on hi ha actors altament exportadors esdevé insostenible. Irlanda té un balanç comercial del 18,3%, Holanda del 8%, Alemanya del 6,6%, Bèlgica del 3,5%... mentre que Itàlia el té del 3%, Espanya del -2,75%, França del -3%, Portugal del -9,6% i Grècia del -11,6%.

La situació de l'euro comporta que els països del nord provoquen una revaluació de la moneda amb les seves exportacions que els països del sud pateixen. S'estima que les diferències en avaluació entre l'euro del nord i el del sud són d'un 18%. Vol dir que, per resoldre la situació, si ara es creés una moneda del sud, hauria de ser un 18% devaluada respecte a l'euro del nord. I cap aquí ens dirigim, o bé dividim l'euro en dues monedes, o bé s'obliga els països amb excedents comercials a aportar una quantitat als països perjudicats per l'euro massa fort en funció de la distància que tenen del que caldria determinar com un valor objectiu, per exemple del 3% d'excés de balança comercial sobre el PIB. Això voldria dir que, per exemple Alema­nya, amb un excedent comercial de 227.820 milions (6,63% PIB), tindria un excedent bàsic de 124.730 milions dels que hauria de destinar el marge brut d'aquest excedent (un 10%?) 12.470 milions a les regions del sud per compensar la revaluació de l'euro. Accions com aquesta i/o l'harmonització fiscal i la desaparició de paradisos fiscals, s'han de prendre urgentment. O potser caldrà anar a les dues monedes, qui sap.

El moment actual és de canvi de rasant, d'acció en les estructures de la UE si es vol que el projecte continuï. I jo estic convençut que el canvi arribarà, perquè l'alternativa és el col·lapse financer d'Europa.