Hem sortit al carrer, és a dir, a les portes o als patis de l'edifici en què ens trobéssim en aquells moments, quan es van produir atemptats terroristes que segaven la vida d'una o més persones.
Alguns records estan ja molt borrosos. però d'altres encara s'amunteguen en la meva ment. Si n'hi ha algun que em resulta especialment emocionant recordar-lo, al mateix temps que trist, és pel valor que vam voler que tingués aquest record per a les posteriors generacions d'estudiants de Dret i d'altres branques afins. Em refereixo a l'assassinat el 1996, el 14 de febrer, de qui va ser president de Tribunal Constitucional Francisco Tomás y Valiente, quan estava al seu despatx de la Universitat Autònoma de Madrid després d'haver-se reincorporat a la vida acadèmica. El seu nom va ser posat a moltes sales de grau en diferents universitats espanyoles, i m'enorgulleixo d'haver proposat que així fos a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona durant el meu mandat com a degà.
No he oblidat tampoc l'assassinat d'un regidor del Partit Popular d'una petita població catalana, Viladecavalls, Francisco Cano, el 14 de desembre de 2000, just el dia anterior a la defensa de la tesi doctoral d'un estimat company de la UdG, Ignasi Camós Victòria. Ho recordo especialment perquè, una altra vegada les paradoxes de la vida, o l'atzar, com diu el professor Ignasi Beltrán de Heredia, he de fer referència a un gran jurista que va ser president del TC, Miguel Rodríguez-Piñero i Bravo-Ferrer, que va presidir el tribunal encarregat de jutjar (amb la qualificació d'excel·lent per unanimitat) l'esmentada tesi doctoral.
En ambdues ocasions, i en diverses més, hem sortit al carrer per guardar minuts de silenci. Que siguin un, dos o cinc, no té més importància, perquè allò que cal valorar és la resposta solidària contra tot atemptat a qualsevol vida humana, reivindicant justament amb aquest silenci que volem donar-li tot el valor que es mereix a la vida, i que no estàvem (no estem) disposats que això tornés a passar, encara que tristament sabíem que això podia passar, i malauradament així va ser en bastants més ocasions.
Sortim als carrers, i tant de bo haguem de fer-ho molt menys per defensar el valor de la vida, per dir «no» i «prou» als qui les treien amb bastardes justificacions polítiques i/o religioses, totes elles impregnades de la cultura de l'odi. Crec que sí que han servit com a «sortides» per minorar, atenuar i fins i tot aturar en alguns casos els assassinats, però desgraciadament segueixen existint, no només a Espanya sinó en molts altres països, i cal seguir persistint en l'intent.
I ara, l'abril de 2020, bona part del món sembla haver-se aturat perquè no hi ha soroll, o molt poc, als carrers, i el transport públic i privat és mínim, tot i que encara hagin de fer-lo servir les i els treballadors «essencials» (perquè encara que siguin algunes activitats concretes les que es qualifiquen de tal, els que són essencials de veritat són les persones que els mantenen), aquells que són estimats/des i valorats/des quan ens són útils (personal sanitari, forces de l'ordre públic, personal de establiment d'alimentació, i posin molts etcèteres darrere) i que malauradament (la cultura de la por s'acaba convertint desgraciadament en cultura del menyspreu -odi en alguns casos-) són mirats com a «éssers perillosos» per alguns veïns i veïnes quan tornen als seus domicilis.
Ara, l'abril de 2020, confinats en els nostres domicilis, i com que la inventiva de l'ésser humà no coneix límits, hem buscat «una altra manera de sortir», d'expressar ara els nostres sentiments, els nostres desitjos, i, per què no dir-ho, les nostres inquietuds i preocupacions. És la de sortir al balcó (els que en tenim, encara que estic segur que també aplaudiran des de les seves finestres aquells que no en tenen perquè el seu habitatge no els permet aquest luxe) per compartir durant uns minuts (no hi ha nombre fix, encara que està durant al voltant d'aquests ja mítics cinc minuts) amb persones a les quals hem vist molt poc, pràcticament gairebé gens, en la nostra vida anterior «ordinària» i que ara descobrim que són els nostres veïns i veïnes, ja sigui en el mateix bloc d'habitatges o en totes aquelles que podem albirar segons quin sigui el pis en el qual vivim.
A totes les persones que sortim a les vuit ens uneixen, així ho crec, uns mateixos desitjos: en primer lloc, el d'agrair al personal sanitari el seu gran esforç per salvar vides (encara que sigui en més d'una ocasió a costa de les seves). Els asseguro que tinc un nus a la gola quan veig aquest personal sortir també per uns minuts de l'hotel (de quatre estrelles) ara medicalitzat, a prop del meu domicili, per aplaudir conjuntament i dirigir les seves mirades i aplaudiments cap a les habitacions on es troba el personal afectat pel coronavirus i que ha passat la primera fase de la curació. Agraïment que s'hauria d'estendre, encara que no se salvin vides directament, a totes aquelles persones treballadores abans «prescindibles» i que ara permeten mantenir una mínima normalitat a la de gran part de la població i que s'han convertit en «imprescindibles».
I també sortim perquè cadascú o cadascuna vol expressar la seva il·lusió per «escapar» el més ràpidament possible d'aquesta situació, perquè volem, i el confinament ens posa a prova cada dia, que «això acabi», o si més no que puguem recuperar una mínima normalitat, tot i ser conscients cada vegada més que res serà igual que abans i que els nostres hàbits i pautes de vida, d'estudi, de treball, de relacions socials i familiars, canviaran sensiblement durant, almenys, força temps, i que seguirà sent trending topic durant molt temps el social distancing o «distanciament social», i que les abraçades seran molt menys «presencials» i molt més «virtuals» que abans, potser fins que es descobreixi la vacuna contra aquest virus i hàgim més après la lliçó d'aquesta crisi.
I no dubto, no tinc cap dubte que el mateix es desitja pels poders públics a tot Espanya. Que es faci amb més o menys encert, que les decisions que s'adopten «en el fragor de la batalla (sense bombes)» siguin més o menys encertades, és una cosa que es pot debatre, però mai qüestionar en la seva totalitat, excepte per aquells i aquelles que han fet de la cultura de l'odi en mitjans de comunicació i en les xarxes socials les seves perilloses senyals d'identitat.
Que desapareguin els silencis i els aplaudiments pels motius que fins ara s'han donat i es donen seria una meravellosa senyal que els éssers humans hem recuperat una mica de seny i que la ciència ha avançat fins a aconseguir desactivar la cultura de la por que ara impregna les nostres vides. És tasca difícil, sí, però no impossible ni molts menys, i la història (fi de la Segona Guerra Mundial, Sarajevo, i posin molts etcèteres darrere) ens posa molts exemples per seguir perseverant en el camí.
