Els que vàrem néixer a la Girona de la postguerra vàrem ser educats intramurs de la mil·lenària Girona grisa i negra, és a dir, catòlica, militar, franquista i ultraconservadora ciutat dels quatre rius. Una de les obres literàries que reflecteixen millor aquest paisatge desolador d'aquells anys és Los cipreses creen en Dios, un llibre de l'escriptor de Darnius J. M. Gironella. Un altre relat més simbòlic i apocaliptic és La fi del món a Girona, un conte que va escriure J. Ruyra. Aquest títol el farem servir com a metàfora fantàstica per reflexionar sobre les nostres impressions diàries que recollim camí del nostre estudi, al qual acudim, servei essencial, tot i la prohibició governativa per la COVID-19.
Tot va començar un divendres 13 (dia de mala sort per als britànics) quan ens vàrem dirigir, a peu, cap a la biblioteca de Salt. Allà ens va recollir Llorenç Carreras, director de Càritas de Bescanó: «Lluís, puja, que anem al súper a comprar llet». Trobem el supermercat amb molt d'ambient, la gent carrega els carros fins a dalt de tot, es tracta d'acaparar pel tal de resistir el que diuen que ha de venir...
Dissabte, rebem missatges d'amics que ens diuen que, en els propers 15 dies, ens haurem d'estar a casa. Hi ha algunes excepcions que ens permetran, momentàniament, deixar el confinament. Sortir per anar a la farmàcia, proveïr-se d'aliments i sortir a passejar els pets, que diuen els anglesos.
Jo, que no tinc gos ni gat, sembla que tindré coartada i que, servei essencial, podré desplaçar-me fins al Barri Vell, per anar al meu estudi-biblioteca a treballar.
Quan comencem a inquietar-nos de veritat i, de sobte tornem a reviure la fi del món a Girona de Ruyra, és la nit de diumenge 15/3, quan tornant ja de fosc cap a casa, passem per Ballesteries, Argenteria, Rambla, pl. Catalunya€ la ciutat és buida, no trobem absolutament ningú. La ciutat sembla morta, deshabitada, irreal com a les novel·les de ciència-ficció de J.G. Ballard.
Amb una mica de mala consciència, accelarem el pas, caminem un pèl angoixats i una mica acollonits, per què no dir-ho, entre les ombres i sobretot la solitud més absoluta dels carrers gironins. Experimentem un cert sentiment de culpabilitat, angúnia, per la nostra petita transgressió d'artista-pintor entremaliat i dissident, d'una ciutat que a aquestes hores de la nit, la veritat, ni ens enamora ni ens emociona. Qui ens havia de dir que, paradoxalment, aquest engendre del coronavirus ens arribaria de la Xina. A escala mundial, la majoria d'humans vivim en països on han crucificat la utopia i s'ha impulsat el capitalisme neoliberal de les multinacionals tecnoindustrials.
És curiós que en un món tan avançat les famílies hagin de restar enclaustrades a casa, per por d'encomanar-se del coronavirus, per evitar emmalaltir o, en casos més extrems, fins i tot traspassar.
Dilluns 16, un dia gris i plujós, ens la tornem a jugar i ens desplacem al matí al nostre estudi, on gaudim de la música, tot escoltant la setena simfonia de Xostakóvitx, composta com a homenatge a la resistència heroica de la població durant el setge de Leningrad. A la tarda, agafem la bossa de comprar i tornem a l'estudi. El dia continua plujós, no trobem a gairebé ningú pel carrer, només alguns rodamons que estratègicament es reuneixen en carrers secundaris (voltes de les Ferreries Velles) per no cridar gaire l'atenció.
En el taller d'artista treballem, retoquem alguns quadres amb petits pinzells, apliquem bons barnissos holandesos, aclarits amb una mica de trementina€ passem llargues estones pintant, llegint, escrivint, reflexionant, sempre tenint de fons bona música clàssica de banda sonora. Quan al capvespre, de retorn a casa, ens retrobem amb els carrers buits, botigues tancades, bars amb les persianes abaixades... ens angoixem de nou per la COVID. Un cop a casa, engeguem una estona el TV, anem canviant de canal i veiem que totes les cadenes fan el mateix programa i ens preguntem com és que, en ple segle XXI, després de tants avenços, la ciència no tingui encara cap resposta positiva a la pandèmia.
Als que som grans lectors, el confinament no ens espanta, és més, el veiem com una oportunitat per rellegir grans obres que teníem mig oblidades a la prestatgeria de la biblioteca. No hi ha dubte que La pesta, d'Albert Camus, és un d'aquells textos que molts hauran rellegit aquests dies. L'escriptor pied noir, d'ascendència menorquina, va escriure un dels relats més ben construïts de l'existencialisme, una de les millors novel·les d'aquest escriptor crític, rebel i llibertari que transcendeix el seu marc temporal i geogràfic, per adquirir un rang de metàfora universal. La trama de La pesta ens descriu una ciutat de la costa africana terroritzada per la vella plaga medieval (res a veure amb això d'ara, va durar 15 anys i va produïr 25 milions de morts, només a Europa). La pesta va trobar el vell continent enfrescat en inacabables guerres de religió, que precedirien grans esdeveniments, com ara la descoberta del nou món, o l'arribada del Renaixament.
En l'àmbit social i polític, el món veié la Revolució Francesa, amb els seus encerts i fracassos, les guerres napoleòniques, la contrarevolució de la Santa Aliança que va combatre el liberalisme i el secularisme, amb la pretenció, gens dissimulada, de restaurar les monarquies absolutes. És una paradoxa que, quan estem apunt de superar el primer quart de segle de la XXI centúria, quan ja fa més de 50 anys que l'home va arribar a la lluna, quan els avenços de la ciència ens feien pensar que teníem a tocar la immortalitat, un agent infecciós microscòpic acelular hagi acovardit la humanitat.
Tant de bo recuperem ben aviat la normalitat i puguem veure com tothom pot tornar a la feina, els bars i restaurants obren portes, els teatres aixequen el teló, els estudiants omplen les escoles i les botigues enlairen persianes exhibint un cartell ben ufanós que digui «Obert, per defunció del coronavirus!».
