Després de sis setmanes de confinament, aquest diumenge els infants van poder sortir una estona al carrer. Encara que la major part de la ciutadania va ser prudent, algunes imatges puntuals d'aglomeracions van convertir el hashtag «subnormals» en tendència a xarxes socials. Les manifestacions d'odi contra els suposats pares i mares «irresponsables» (també convertides en tendència) es van desbordar. L'autor de la fotografia més viral, un professional d'AP, va haver de sortir a defensar-se perquè l'estaven acusant de manipular la realitat i ser un expert en fotos enganyoses.
Anem repetint que aquesta crisi sanitària ha tret el millor de nosaltres però la veritat és que també ha tret el pitjor. La por que produeix una situació inèdita i plena d'incerteses ha tingut com a conseqüència que comencem a crear col·lectius als quals culpar de les nostres angoixes, cosa que pot acabar generant un problema més greu que el control de la mateixa pandèmia.
En l'última dècada hem vist com partits i moviments d'ultradreta s'han anat fent forts sobre la base de convertir els immigrants, però també altres col·lectius, com les dones o el col·lectiu LGTBI, en bocs expiatoris. La temptació que siguin ara «els altres» els responsables de la infecció és gran. Cada repunt dels contagis serà analitzat amb lupa per veure qui s'ha equivocat: si va ser el veí que treia constantment a passejar el gos o aquella dona que s'acostava massa a la fruita al supermercat.
El lliure moviment de persones és un dret essencial que ha estat restringit temporalment per poder controlar la propagació d'un virus que està sent especialment letal. Però és una situació puntual que no es pot perllongar indefinidament en el temps. En les properes setmanes recuperarem les rutines encara buscant fórmules que evitin al màxim el contagi. No podem estar indefinidament sense reunir-nos, sense sortir al carrer, sense prendre el sol o visitar la gent gran. Potser no podrem abraçar-nos, com ens prometem cada dia, però caldrà recuperar la normalitat que la nova situació permeti.
Una nena explicava ahir que havia oblidat anar en bicicleta. Altres intentaven jugar a la pilota mantenint la distància. Fa uns dies li vaig preguntar a la meva filla quina de les seves amigues portava pitjor el confinament. La seva resposta va ser directa: una que els seus pares no estaven cobrant. L'angoixa de l'aïllament ens ha afectat a tots però els més petits i les més petites no han pogut explicar com enyoren l'hora de pati, el que significa el confinament si comparteixes un espai petit amb diverses persones.
L'historiador nord-americà Timothy Snyder alertava aquests dies del risc que hi ha respecte al fet que la política de la por s'apoderi de nosaltres. Que la por a emmalaltir i no tenir on anar permeti consolidar les conductes autoritàries de certs governs, com el de Donald Trump, que han buscat deliberadament desinformar la població per treure'n avantatge polític. També ens recordava que seguim sent animals i estem exposats a contraure malalties. Les pandèmies ocorren, són una part important de la història de la humanitat, però ara estem millor preparats que mai per fer-los front. No podem renunciar a una qüestió essencial de la nostra condició de primats: la necessitat de compartir, de veure'ns. Les pantalles ajuden però no poden reemplaçar el contacte humà.
Els infants han tornat a sortir al carrer, d'aquí a uns dies podrà fer-ho la gent gran, es podrà sortir a fer esport o a passejar en solitari i hem de controlar les nostres pors. Culpar els altres de propagar la infecció és el pitjor camí.
