Em telefona un amic la casa del qual dona a l'M-40, el segon dels anells que circumvalen Madrid (el primer, l'M-30, ja és a dins). Em diu que des de la terrassa, en aquest instant, veu passar un cotxe fúnebre.
- Només un cotxe?
- Només un. I fúnebre -insisteix.
Em pregunto què deuen pensar els extraterrestres, si ens veuen, d'aquestes infraestructures tan poc utilitzades. Treus el cap a una vista aèria de la gran ciutat i amb prou feines hi ha quatre o cinc vianants recorrent les seves artèries. Quant asfalt desaprofitat! Molts dels nens que diumenge passat van poder sortir van preferir no fer-ho per por a aquest enemic metafísic anomenat COVID-19. No hi ha superheroi capaç d'enfrontar-s'hi perquè és invisible. Els supermans encarregats d'exterminar-lo tenen poc glamur, començant pel seu uniforme, que és una bata blanca. Intento imaginar-me els homes i dones que, asseguts davant d'un microscopi, li busquen les voltes al coronavirus. No són necessàriament joves ni forts com el Capità Amèrica o l'Home Aranya. Es freguen els ulls amb freqüència, en una mena de massatge autocompassiu.
- Quan, la vacuna? -els preguntem tota l'estona.
Això mateix és el que a ells i elles els agradaria saber, per quan, però de moment no en tenen ni idea. Les informacions sobre l'agent infecciós són cada vegada més erràtiques. Al principi, recorden?, només era una grip. No reproduirem de nou el rosari d'afirmacions i desmentits, però ens sorprendria, si els poséssim en línia, la potència transformadora d'un patogen per al qual al principi, per exemple, no eren necessàries les mateixes màscares que ara resulten imprescindibles.
El meu amic, el de l'M-40, em torna a trucar per informar-me que està passant un altre cotxe fúnebre. Li dic que no m'interessa portar la comptabilitat i em demana disculpes. Sorprenentment, enyora el soroll continu d'aquesta autopista, al qual ja s'havien acostumat.
- Era monòton i endormiscador, com el del mar -afegeix.
Estem començant a trobar a faltar coses increïbles.
