30 de abril de 2020
30.04.2020
Diari de Girona

La mort que tant temia

30.04.2020 | 06:00
La mort que tant temia

El valor suprem de la vida és l'expressió més reaccionària. No és ben bé una forma de feixisme, sinó de picor. Quan se t'acaben les idees, defenses la vida en ella mateixa, tal com els poetes, quan es queden sense talent, s'aboquen a la poesia social. És com fer-se vegà, o parlar dels drets dels animals. És com aquella pobra Lídia Falcón, que diu que les dones són una classe social. Quan perds la imaginació comences a defensar-te. No hi ha res més modern que la mort. No hi ha res més vital, més alegre ni més favorable als interessos de la Humanitat que entendre que pots morir, però que no pots no viure. Quan Catalunya ha tingut una bona relació amb la seva mort, ha guanyat. Quan el català s'escriu, fins i tot sota el franquisme, guanya. Quan amb la democràcia va començar a subvencionar-se, va perdre. La profunda corrupció de l'adhesió incondicional. Salvador Cardús dona Pere Cardús. La queixa, l'excusa, el relat delirant. «Un toll rodó de bava i pietat d'ella mateixa». Això és la vida defensada a ultrança, sense propòsit, sense una esperança concreta, sense una mort acceptada. No és una forma de feixisme però dona la volta i el troba per l'altra banda.

Quim Torra, amb el seu confinament etern i total, les seves normes inventades que no serveixen per a res, perquè ni té poder per aplicar-les ni s'estima prou la seva mort per reunir el valor de prendre'l. Tampoc no s'estima la vida: només li té por, i per això sempre perd i ens fa perdre. Tant que tem la mort, i les seves receptes són les més mortíferes. Per no parlar d'quell lloro xilè que té d'advocat, condemnat per terrorisme, vella bèstia comunista. Més mort per qui tant vol presumir de vida defensada. Puigdemont deixà anar la mort a Perpinyà, la ciutat del sud de França que més morts aquests dies ha comptat. Puigdemont que temia tant la mort que es va escapar: i no tant d'Espanya, com de la seva responsabilitat amb els catalans.

Molt menor és, en comparació, l'escena del micròfon de dimarts de Josep Costa, mirant d'evitar que el president del Parlament es pogués fer una fotografia amb el vicepresident Aragonès amb un xec solidari. Però fou igualment, és por a la vida, més por a la mort. Més genteta, o millor dit: gentola. Fanàtics del fanatisme. El catalanisme no és una ideologia, és un pretext per no viure. Sempre ha estat així, fins ara. Amb l'única excepció dels anys en què Joan Laporta fou president del Barça. Llevat d'aquells anys, i d'aquell espai delimitat per qüestions esportives, el catalanisme, en la seva articulació política, ha estat sempre reaccionari, i per això només ha acumulat derrotes. No ha entès la mort, no ha entès la vida. La por l'ha fet corrupte. I després, tota la resta de deformacions. Tot en el catalanisme duu a la tara, a la postració, a l'excusa infinita. Quim Torra, Pere Cardús. Xevi Xirgo, Manel Cuyàs. Francesc-Marc Álvaro es va haver de posar cabells per dissimular que tota l'estona xuclava i aquell implant va ser un desastre. Cottolengo físic, Cottolengo moral. Hi ha coses molt pitjors que no continuar viu. Això, un pare, és el primer que aprèn. Quan vius malament, la mort és un pànic. Quan del teu temps n'has sabut què fer, marxar és una copa de xampany. Ens ho hem passat molt bé. Gràcies per tot, adeu.

La nota catalanista d'aquesta crisi ha estat la nota reaccionària. El tercermundisme espiritual del pànic a la mort ens ha dut a liderar les llistes de cadàvers. Ho hem tornat a fer. Si l'1 d'octubre vam enviar les iaies a què la policia les estomaqués, per no res, ara directament les hem matades. La consellera de Sanitat reclamant competències és les trompetes de la mort desafinades. Més por a la vida. Aquelles llàgrimes. Igualada. Volíem morir per la independència i estem morint d'incompetència. A Muriel Casals la va atropellar una bicicleta. A Roger Español van buidar-li un ull d'un cop de roc llançat amb massa traça. Les residències del «govern independentista» han estat més letals que qualsevol massacre d'Espanya. No vaig ser jo, sinó Esquerra, qui va apartar el conseller del ram. I si canto trist és perquè no puc oblidar la mort d'ignorants casals. No sé si Lluís Llach està versionant el Campanades a Morts per dedicar-lo als ancians que la negligència del seu govern ha matat. «Assassins! Assassins de padrins i de vídues!» La por a la mort és una marxa fúnebre.

Jo ja he fet el que havia vingut a fer. Ho continuo fent. I encara avui ho faig millor que ningú. Els que podrien competir amb mi tenen massa por a morir i es perden en el no viure passiu, sense acció, sense fondària; els arguments no els fan mitjana amb cap vitalitat i moren els seus judicis severíssims abans que ningú no els pugui aprofitar. Morir no m'ha fet mai por. He arriscat més dels que tanta por tenen, i he viscut molt més que ells, i molt millor, i més protegit del perill, de tant que l'he estimat. El major endarreriment és protegir la vida sense saber per què. Només et defenses avançant. Les coses fàcils, molt ben fetes. Cruyff ho deia. La por a perdre és la gran derrota. Alba Vergés, Quim Torra. Va haver-hi un temps en què Salvador Cardús era un intel·lectual respectat, i el seu fill no és una paròdia del pare, sinó una burla de tots els qui un dia respectaren i encimbellaren el pare.

La vella Convergència no va morir de massa corrupta, sinó de massa cínica. I el seu cinisme no va ser el peix al cove sinó alimentar les baixes passions d'uns joves molt rucs, que ja es veia que eren molt rucs, i que van preferir deixar-los fer per mandra d'explicar la veritat. També li tenien por a morir, o a perdre el poder, que per a ells era el mateix. I es van creure l'estratègia de David Madí, que era competir amb Esquerra. I van perdre el poder i van fer el ridícul, alguns van anar a la presó i d'altres van haver de pagar oneroses multes. El PNB va tenir més amor a la vida, un amor més efectiu i més sincer, perquè amb ETA van aprendre que la mort era una possibilitat, i a Ibarretxe van dir-li «passi-ho bé». Van acceptar l'oposició sense perdre els nervis, sense por a desaparèixer, i només s'hi van estar quatre anys. Mas durant els tripartits va fer tots els papers de l'auca i fins i tot Montilla li va passar la mà per la cara. Avui els convergents són un Josep Costa xiuxiuejant a Ciutadans i un president que no hi és tot, que no entén que l'economia és la llibertat i que la por a morir acaba sempre amb recompte de cadàvers.

D'aquest virus n'hem après que la mort és una inevitable companya. I que és no viure el que més mata.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit