La Rochefoucauld diu que «hi ha tres classes d'ignorància: no saber el que s'hauria de saber; saber malament el que se sap; i saber el que no s'hauria de saber». De tot hi ha i per això el politòleg brasiler Oliver Steunkel ha encunyat el concepte d'«Aliança d'Estruços» per designar els polítics que no volen acceptar la realitat d'un virus mortífer els estralls del qual es resisteixen a veure. I inclou com a membres el president brasiler, Jair Bolsonaro; el nicaragüenc, Daniel Ortega, que considera el virus com una amenaça «importada» mentre la seva dona organitza processons per combatre'l «amb la Fe»; el bielorús, Aleksander Lukaixenko, «l'últim dictador d'Europa», que creu que vivim «una psicosi» col·lectiva i que ha jugat un partit d'hoquei en un recinte abarrotat, perquè ell no creu en la «distància social» i els espectadors no s'ho poden permetre perquè tenen necessitat de ser vistos aplaudint les jugades del líder; el president de Turkmenistan, el nom del qual ha de desanimar els virus més agressius perquè escriure'l correctament m'ha costat diversos intents: Gurbanguly Berdymukhammedov, que ha donat ordre d'arrestar els que parlen en públic de la pandèmia, mentre manté la celebració de multitudinàries celebracions com el Dia del Cavall.
Però no estan sols. N'hi ha molts més i per això m'he permès inspirar-me en la idea de Steunkel afegint-n'hi de la meva collita d'altres perquè, com diu el refrany, no hi ha pitjor cec que el que no vol veure, ni pitjor sord que el que no vol sentir, i així acabem envoltats de cecs i de sords i fem reis els bornis. Encara que per fortuna també queden alguns assenyats. Jo els classificaria en les categories següents: els Negacionistes, els Inconscients, els Impotents, elsTransparents, els Ximples / Fanàtics i per fi els Sensats. M'explico.
El Club dels negacionistes Conversos té com a membres aquells que seguint sant Tomàs triguen a veure la realitat encara que la tinguin davant dels seus nassos, com fan els que rebutgen el canvi climàtic. Em refereixo a Boris Johnson, Xi Jinping o Donald Trump. El primer només va canviar d'opinió després de tres dies a l'UCI, d'on per fortuna seva va aconseguir sortir tan despentinat com havia entrat. Xi no va voler acceptar que tenia un problema perquè «el Partit» mai s'equivoca i, en conseqüència, no va voler assabentar-se ell ni va voler que ens assabentéssim nosaltres de la que s'havia muntat a Wuhan. I quan va donar la veu d'alarma ja era tard i estàvem tots infectats. Donald Trump primer va negar la pandèmia, després li va treure importància i, ara, quan en el seu país encara no s'ha arribat al pic de contagis, polemitza amb els experts llançant idees pelegrines i aplaudeix els que es manifesten contra el confinament i volen tornar a la vida normal. Sens dubte també ignora que el pitjor de la grip espanyola de 1918 no va ser la primera onada sinó la segona.
Al Club dels Inconscients hi ha el mexicà Andrés López-Obrador, que es deixa filmar en un restaurant animant els seus conciutadans a sortir de copes en les actuals circumstàncies. També hi incloc els de l'Aliança d'Estruços de Steunkel, començant per Bolsonaro, que aplaudeix els que es manifesten en contra del confinament, passant per alt que molts són extremistes que demanen un cop d'estat militar al país del qual és president. Si demanés ser admès al Club dels Ximples no crec que tingués problemes.
En l'ampli Club dels Impotents hi ha els que no tenen mitjans per adoptar mesures eficaces contra la pandèmia encara que volguessin. Nicolás Maduro, a Veneçuela, no pot ficar la gent a casa perquè ja s'estan morint de gana fora d'aquesta, o Narendra Modi, a l'Índia, on molts ni tan sols tenen casa. Com s'imposa allà la «distància social»? I tants líders africans que no poden impedir que la gent surti de casa perquè temen més la gana que la pandèmia i si no surten no mengen. Com exigir que es rentin les mans els que no tenen aigua? Gent que tampoc tenen respiradors, mascaretes o tests perquè Europa i els Estats Units paguen més i es queden amb totes les existències que hi ha al mercat.
Després hi ha el Club dels transparents, com Putin, que sent un mascle alfa es posa curiosament de perfil i delega la gestió de la pandèmia en els governadors federals, potser amb la secreta esperança que siguin ells els que «es cremin».
El Club dels Ximples / Fanàtics té molts membres, començant per aquesta catalana que diu que en una Catalunya independent hi hauria menys morts, o l'islamista iraquià que afirma que el virus «s'acarnissa en els infidels» i no ataca els bons musulmans. La intel·ligència els persegueix sense èxit perquè ells són més ràpids. I com que són tontos ni tan sols saben que ho són.
Finalment hi ha el Club dels sensats, els que pensen que més val prevenir que curar, que tracten el virus amb respecte i caminen al seu costat ja que cada dia s'aprèn alguna cosa que l'anterior s'ignorava, i com a conseqüència l'acaben gestionant amb menors pèrdues de vides humanes. Els polítics assenyats són més nombrosos del que sembla, perquè els que criden l'atenció són els altres, i no són d'una sola raça o continent, ja que estan en llocs tan diversos com Portugal, Finlàndia, Nova Zelanda, Noruega o Taiwan. Fan enveja.
Com que són perspicaços, hauran observat que no parlo d'Espanya. Aquesta tasca els la deixo a vostès.
