Amb el pragmatisme imperant des que la humanitat ha adquirit constància que el món és un lloc perillós, qui no voldria tenir un metge de veí pel que pogués passar. No obstant això, l'estat de xoc de vegades anomenat d'alarma ha cursat amb brots inquisitorials en què els facultatius són declarats non grats pel veïnat, des de la hipòtesi del risc de transmissió de la pandèmia abocada en escrits anònims. Bona part dels afectats pel coronavirus són asimptomàtics, i també passeja sense símptomes un ampli percentatge dels voluntariosos postulants a censor franquista.

Si el rebuig a la proximitat d'un metge en temps de pandèmia provoca perplexitat, el sentiment vira cap a l'estupefacció quan s'agredeix ni que sigui verbalment la caixera del supermercat que viu al pis del costat. Davant l'absurda elevació de la tancada domiciliària a un desplegament de coratge, un envaniment que ja ha estat desmuntat per Eduardo Mendoza, denigrar els que es juguen la vida en primera línia i no precisament per sous estratosfèrics brinda noves perspectives a l'abjecció. Convé recordar, però, que aquestes conductes són seqüeles de l'arrest, i que bona part dels seus autors s'avergonyirien en altres circumstàncies. L'odi en temps del còlera, també els metges suïssos van voler marcar en el seu dia els malalts de sida.

Les matemàtiques són més útils que les lleis per desactivar els torquemades. Les dades reals sobre la pandèmia apunten a milions d'espanyols contagiats. Sota aquesta premissa, la probabilitat que es trobi un afectat per coronavirus entre la vintena de veïns iracunds supera en percentatge el possible contagi de metge individual, tot i que la justícia numèrica no arriba al punt d'avalar que l'afectat sigui l'autor de l'anònim infamant. I admetent l'exigència de neteja de sang a domicili, els qui s'aterreixen davant veïns separats per murs de ciment han d'especificar quin tipus de garanties sanitàries exigiran abans de pujar a un avió.